El meu país és tan petit…

El diumenge vam anar al Montsant. Feia temps que no hi corria, i els mals pronòstics pel Pirineu ho aconsellaven. Ràpid viatge fins Ulldemolins i a l’ermita de Sant Antoni deixem el cotxe. Comencem a caminar seguint el riu Montsant, un cop d’ull a les Cadolles Fondes i pugem per un grau fins la punta dels Pins Carrassers. Continuem i baixem fins el Toll de l’Ou, absolutament sec. Pel barranc dels Pèlegs remuntem fins la Serra Major i Roca Corbatera. Descens cap a l’ermita del Montsant, seguir el GR fins el Pi de la Carbasseta i retorn pel Grau del Llop. El F i el N guien i no m’haig de preocupar per l’itinerari. Puc gaudir de les sentors del romaní, dels pomells de narcisos en alguns racons, de la guineu que apreta a córrer, de l’esquirol que fuig branques amunt. A les carenes el vent bat amb molta força. La panoràmica és esplèndida. El Pirineu es retalla immaculadament blanc, des del Puigmal fins el Bisaurin. El Pedraforca, el Cadi, la Pica d’Estats, els Besiberris, el Molieres, el Cotiella, les Tres Sorores, el Tozal de Guara, més de tres-cents quilometres al nostre abast. A l’altre extrem, el mar i el massís del Port. És un espectacle inenarrable.

Del Puigmal al Caro en un cop d’ull. Visc en un país petit, que puc abastar de cap a cap des del cim d’una muntanya. Quin goig.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.