Congrés de Neu i Muntaya

Llegeixo la propera convocatòria d’un futur Congrés de Turisme de Neu i Muntanya a Andorra el proper mes d’abril (www.congresdeneu.ad). Em crida l’atenció la presentació i alguns dels eixos de debat. Els organitzadors afirmen que el turisme de neu i de muntanya han deixat d’estar de moda i esta perdent quotes de mercat en els seus destins tradicionals. Diuen que el turisme de neu ha perdut el monopoli de les vacances d’hivern, els productes de muntanya són obsolets i els tradicionals turistes de muntanya estan envellint.

Es una afirmació sorprenent i que no acabo d’entendre. El turisme globalment creix, i a casa nostre, si mes no, el turisme de muntanya i neu continua creixent. Probablement no amb la rapidesa i velocitat que voldrien els empresaris, però no em sembla que estigui en regressió. Es que potser hom s’havia fet massa expectatives sobre el turisme de neu i muntanya? No ho sé, però caldrà seguir atentament les ponències i conclusions d’aquest congrés.

[@more@]

Comentaris tancats a Congrés de Neu i Muntaya

Trobada de muntanyencs solitaris?

Llegeixo en una revista que el refugi Rabadà i Navarro, a la serra de Javalambre, organitza la II trobada de muntanyencs solitaris. No és això un oxímoron? Un muntanyenc solitari, perquè vol anar a una trobada, si li agrada precisament la solitud?

Sembla que els trets no van per aquí, sinó per aquells muntanyencs solitaris que busquen tenir parella. Està previst fer jocs de rol, exercicis de relaxació, alguna passejada, un bivac i "…lo que surja". Muntanya no sembla que s’en vulgui fer gaire.  Així que la cosa va de contactes. Potser és normal que sorgeixin mecanismes per facilitar les relacions humanes. A fe de Déu que en l’àmbit de gent de muntanya la clientela potencial és alta, molt alta. En fi, qui hi estigui interessat haurà fet tard, ja que la trobada haurà tingut lloc els dies 2 i 3 d’abril d’enguany. Potser l’any vinent…

[@more@]

Comentaris tancats a Trobada de muntanyencs solitaris?

En Solitario

Vaig comprar el darrer llibre de l’escriptor americà James Salter, En Solitario, esperonat per les bones crítiques dels diaris. Per fi un llibre de literatura de qualitat sobre muntanya, escrit per un prestigiós escriptor, pensava. Segons el crític del Pais, Salter escriu sobre un heroi romàntic en el millor sentit de la paraula, els seus reptes íntims i públics. Opina que Salter “habita i fa seva la mística i patologia dels escaladors, la tràgica èpica d’homes buscant desesperadament els espais oberts per així poder-se tancar encara més en ells mateixos”. Per Robert Saladrigas, a La Vanguardia, el protagonista de la novel.la és un romàntic singular, una persona extremadament feble i per això audaç, en conflicte amb la vida diari, esmunyedís amb les dones, animal estepari. Segons el seu parer Salter és un mestre excepcional que ha elaborat un text a consciència, obert i alhora exacte com una figura geomètrica, que des del seu començament fins el final no permet recuperar l’alè.

Amb aquests antecedents em vaig abocar a la lectura de la novel·la amb gran delit, segur de gaudir. I quina decepció!

La novel·la, inspirada en l’escalador americà Gary Hemmings, que despunta a Chamonix, i obté la fama per un audaç rescat al Dru, intenta penetrar en la personalitat d’un alpinista. Salter no coneix ni ha entès l’esperit d’un alpinista. Intenta aproximar-se als seus sentiments, als seus pensaments, a les seves contradiccions, a les pors i angoixes, però es queda a la superfície. Em penso que se li escapa l’autèntica èpica de l’alpinisme, el moll vertebral de la seva mística, o en tot cas no ho sap expressar o jo no ho he sabut entendre.

Sempre he estat un ferm defensor de l’enorme potencial literari de la majoria d’aventures alpines, i sempre he maldat per la mala fortuna literària de tantes i tantes històries de muntanya que podrien ser grans novel·les. Malauradament aquesta n’és una altre. Es una obra fallida, que no penetra en la màgia del gran alpinisme.

Comparteixo amb els crítics la seva opinió sobre l’esforç de contenció formal de l’autor, en la sequedat narrativa, en el despullament expressiu, en el rebuig a l’artifici, en el seu llenguatge subtil, els silencis codificats, però no acabo de veure l’eficàcia d’aquesta tècnica literària, i més aviat em sembla que aconsegueix els objectius contraris als desitjats. Aquesta contenció formal s’alça com un mur infranquejable per penetrar en el protagonista i barra als lectors l’accés al cor de la novel·la, que em sembla en el seu conjunt fallida.

Una nova decepció. No cal que us compreu el llibre. [@more@]

Comentaris tancats a En Solitario

Oronímia

Continuem amb els mots i el record d’en Joan Coromines. Rebo de Rodamots (www.rodamots.com) el mot del dia. Avui parla de la paraula oronímia (f), desconeguda per a mi. La defineix com aquella branca de la toponímia que estudia els orònims o noms de lloc de muntanyes, serralades, turons, etc. La toponímia és la part de l’onomàstica que estudia els noms de lloc. L’onomàstica és l’estudi científic dels noms propis.

 

[Etimologia — Mot format amb la forma prefixada del mot grec «óros», que significa ‘muntanya’ (exemple: «orografia»), i «-onímia», forma sufixada del mot grec «ónyma», que significa ‘nom’ (exemple: «toponímia»).]

 

Posa com a exemple d’utilització del mot un text introductori del grandissim Joan Coromines: “No cal dir, però, que el nostre coneixement dels indrets i de l’oronímia de tot el domini (on figuren antics noms de lloc importants, caiguts en desús des de l’edat mitjana) ens ha permès d’identificar, en documents de tota mena, una part enorme de noms que els historiadors no haurien estat mai en condicions de localitzar, ignorants com són dels noms moderns d’identificació dificultosa; no són tan sols les enquestes sistemàtiques el que ens ha donat aquest avantatge, ans encara més les nostres excursions i caminades incessants al llarg del país, que ens han permès de fixar dins la memòria una quantitat, ben cert única, de noms de lloc, importants o d’importància menor.

 

Avui he après una paraula nova que desconeixia i he pensat que potser a alguna altre persona li podria interessar.

[@more@]

Comentaris tancats a Oronímia

Ganyips

Al suplement de Cultura de l’Avui d’avui (31-3-2005) en Joan Solà es queixa del desconeixement del mot Ganyips entre el ram de la gent de xiruca (quan la xiruca ja fa anys que ha desaparegut!). Atribueix correctament el seu ús al món excursionista i es sorpren de la ignorància d’alguns excursionistes amb qui es deu haver relacionat. A mi també em sobta aquest desconeixement, ja que en els ambients en els que em moc em penso que tothom coneix el que vol dir la paraula ganyips, però no em sorpren que alguns nous excursionistes no la coneguim. Probablement en Joan Solà s’ha quedat amb una imatge de l’excursionisme que no és la real ni l’actual, i és que l’excursionisme ha evolucionat molt. Tanmateix no crec que sigui una paraula morta ni en perill d’extinció, ja que encara s’empra amb regularitat. És interessant el possible origen del mot, que sembla que estaria relacionat amb el món caló. Ja seria divertit que un dels mots més tradicionals de l’excursionisme estigui manllevat dels gitanos! Seria tota una paradoxa.
El que si em sorprèn són els diccionaris que utilitza en Solà. En cita alguns, però n’oblida els més recents i actualitzats, on si que apareix el mot. En el diccionari de l’Enciclopèdia, el del IEC i en el Diccionari d’esports de muntanya d’en Jordi Mir i Carles Albesa d’Edicions 62 surt recolliti ben definit.

[@more@]

2 comentaris

Joan Coromines i l’excursionisme

Fa dies que volia parlar d’en Joan Coromines, aquest homenot irrepetible, ara que es celebra el centenari del seu naixement. Sento per la seva obra una admiració il·limitada. Crec que ha fet una tasca irrepetible, quasi sobrehumana, amb una tenacitat, constància i dedicació cuasi religiosa. No puc opinar sobre la seva qüalificació com a filòleg, pobre ignorant de mi, però diuen que ha estat el millor de tot el segle XX, i per alguns, Joan Solà dixit, el millor de tots els temps. Només com a consultor esporàdic d’alguns dels seus treballs puc dir que caic d’esquena cada cop que llegeixo algun article seu. Sempre són un devassall d’erudició, cultura i capacitat intelectual. Ha estat un patriota de pedra picada, d’un tremp irreductible. Diuen que tenia una personalitat difícil i un temperament a cops irat.

De tot el que he llegit aquest dies, repesco un fragment del discurs pronunciat quan va acceptar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 1981: "Sense l’excursionisme, senyors, no hi hauria hagut Onomasticon Cataloniae. Sense l’excursionisme, no s’hauria pogut fer la meva part de la investigació de l’etimologia catalana, que ara està sortint." (http://www.geocities.com/toponimia_valles/bibliografia/llibre.html)

Aquesta declaració és un altre actiu a afegir al llibre de caixa de l’excursionisme.

[@more@]

Comentaris tancats a Joan Coromines i l’excursionisme

Bach i muntanya

Dilluns al vespre vaig poder escoltar la interpretació al Palau de la Música Catalana de la Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. És la sisena vegada que l’escolto en directe, a banda de tots els cops que l’he sentida en diverses gravacions. La versió va ser simplement correcte, una mica plana, amb uns bons interprets però un treball de direcció fluix, però malgrat tot la bellesa de Bach va planar per la sala.

Algunes Setmanes Santes han començat amb l’audició de la Passió. I sempre han vingut acompanyades de bones estades a la muntanya. Recordo un any que la Passió va ser el preludi de la Chamonix-Zermatt, un altre de la travessa del Pallars-Aran de refugi en refugi, un altre d’una divertida estada a Respomuso amb una nevada memorable.

La música de Bach i la muntanya són indestriables a la meva vida. Bach i la seva obra són el cim de la música clàssica. Hi ha passatges de Bach que són insondables, als que hi torno un cop i un altre, intentant esbrinar el seu misteri, fascinat per la seva bellesa. La inefable ària inicial i final de les Variacions Goldberg, aparentment idèntiques però intrínsecament distintes, el vertigen del primer moviment de la suite nº1 per violoncel, l’emoció veritablement trascendent d’algunes Cantates interpretades per Fischer-Diskau, la tragèdia de la Passió, el misteri de l’Art de la Fuga, l’endimoniada atracció de la polifonia d’algunes Cantates, la profunditat de les seves peces per a orgue, la màgia d’uns quants passatges de la seva música per teclat interpretada per l’incomensurable Glenn Gould. Bach ho és tot i tota la música està a Bach.

Recordo caminar una tardor per la Selva d’Irati acompanyat per un concert de Brandenburg, escalar una agulla de Montserrat amb la música d’orgue de fons, endinsar-me per les fagedes del Montseny amb les inefables polifonies bachianes, arribar a un tres mil acompanyat de la tornada d’una Chacona…

Bach i la muntanya, la muntanya i Bach. En el fons cada dia em sembla més clar que són dos camins per la mateixa recerca.

[@more@]

Comentaris tancats a Bach i muntanya

Georges Véron

Ahir va saltar la noticia que el passat dilluns 14 de març ha mor en Georges Véron als 72 anys. Potser no us soni el nom, però en Véron ha estat un important pirineista, autor de moltes i moltes guies de muntanya i excursionisme. També va ser el creador de l’Alta Ruta Pirinenca. La seva tasca divulgadora i publicista ha estat impressionant, i ha treballat molt per donar a conèixer tots els cims, racons i valls pirinenques. Pràcticament no hi ha cap zona on no es pugui trobar una guia seva, fetes totes amb precisió i rigor, però també una mica de fredor. Va estar també molt vinculat a l’associació Randonnées Pyrénées, des d’on s’han impulsat molts GR, la creació de les Gites d’Etape i una abundant obra editorial.

El vaig poder conèixer personalment en una festa del llibre pirinenc a Fontromeu. Era un home sec, una mica aspre, distant i poc comunicatiu, i la seva personalitat contrastava vivament amb la bonhomia d’en Louis Audoubert.

Diu la crònica que va decidir “deixar aquesta vida”. S’ha llevat la vida? Molt probablement. En qualsevol cas, descansi en pau aquest incansable divulgador dels Pirineus.

[@more@]

Comentaris tancats a Georges Véron

Rehabilitació de cabanes de pagès

Llegeixo en el Full Informatiu del Cercle d’Amics dels Parcs Naturals la noticia d’una iniciativa endegada per l’Ajuntament de la Vall d’en Bas que pretén treballar per la rehabilitació de cabanes de pagès de la zona. La idea és modificar l’ús tradicional de les cabanes de les masies del municipi i rehabilitar-les com a habitatges de primera residència, pensant especialment en els fills dels masos a què pertanyen. Aquest programa forma part del Pla d’ordenació urbana municipal i té com a objectiu facilitar l’accés a l’habitatge a la població jove alhora que mantenir l’activitat agrària. Han comptat 535 masies o cabanes a la zona susceptibles de rehabilitació.

La noticia és positiva en molts aspectes. Per una banda serveix per fixar població, mantenir l’activitat agrícola i resoldre un problema social, però em penso que pot ser també un bon camí de futur per altres municipis. Iniciatives com aquestes marquen línies de futur, ja que permeten recuperar un ric patrimoni arquitectònic, però alhora mantenir el paisatge i la vida. Igualment no veuria malament que la recuperació fos per segones residències, ja que és una opció molt més natural que la creació de pletes i apartaments.

[@more@]

Comentaris tancats a Rehabilitació de cabanes de pagès

Tossal Llissol

Un dia de pas havia albirat l’ermita de Sant Ramon i em va quedar el desig de visitar-la. Ahir va ser possible. Des de cal Menudet, en poc menys d’un quart m’hi vaig plantar. És una petita ermita rural, simple, del XIX, sense cap valor històric ni arquitectònic, però amb un encant senzill, potser el de l’obra feta amb amor. Feia bon dia i una mica més amunt vaig veure un turó amb un bandera. Podia aprofitar el matí i arribar-m’hi. La terra és erma, eixuta després d’un hivern sever. Un pagès decidit ha llaurat alguns camps, probablement per preparar-los pels trumfos. La resta són rostolls recremats pel fred. Una mica de boix, quatre pins. El pas d’un petit ramat, d’ovelles o cabres.

Arribo sense problemes a la punta. Un malmès cartell en fusta m’indica que s’anomena Tossal Llissol. Topònim rotund, de pronuncia lleugerament envitricollada. Sobre una fita hi ha un pessebre minúscul, el bou, la vaca, el nen Jesús, Josep i Maria.  El lloc és airós, vagament aeri. Poc més de 1.300 metres. La panoràmica magnífica. Del Pedraforca al Taga els cims nevats del Comabona, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigllançada, Puigmal, Balandrau… s’arrauleixen sota un sol que vol ser primerenc, encara que la fredor de l’aire no vol deixar marxar l’hivern. M’hi entretinc una estona. M’hi sento be, lleuger. Puc gaudir d’uns instants de silenci, de solitud, de bellesa, de contemplació. El lloc té una força especial, una atracció probablement telúrica.

Aquest tossal oblidat en un tocom del Prepirineu és tan desconegut que ni surt als mapes. Avui en dia cap excursionista hi fa cap. Ni jo mateix, que hi he arribat una mica per accident. Però alguna persona se l’estima, hi ha posat una bandera, un pessebre i un cartellet. Jo avui també l’he començat a estimar, i com Verdaguer va dir un dia  Tota la terra que el meu cor estima, des d’aquesta punta he entès que vol dir l’amor a un país.

[@more@]

Comentaris tancats a Tossal Llissol