Llegeixo a la revista de l’Associació Nepalesa d’Alpinisme la recent inauguració d’un important museu de la història de l’Himalaisme a Pokhara. És una iniciativa en clau cultural, però bàsicament turística, ja que pretén atraure visitants.

Penso en la inexistència d’un museu de l’excursionisme català. L’excursionisme ha estat clau a Catalunya i no té cap lloc on visitar les seves relíquies, els seus documents, el record als seus pioners, el seu llegat material, en definitiva, honorar la seva memòria, que és l’objectiu final d’un museu. Aquesta és una realitat que mai he comprés. A cops hi ha hagut alguns intents de crear un museu, però mai han reexit. A Chamonix, a Zermatt, a Turí, a Bagneres de Luchon, a Lourdes, hi ha museus de l’alpinisme, i en canvi enlloc de Catalunya hi ha cap museu excursionista. Per contra existeix el museu de la xocolata, el museu de les puntes, el museu dels autòmates…

La Federació d’Espeleologia està impulsant un museu de la història de l’espeleologia catalana a Olesa de Bonesvalls. Va semblar que el llegat d’en Barberà podia donar lloc a un petit museu de l’escalada a Monistrol. Existeix el SGIM a Sabadell, que és exclussivament un centre de documentació. Hi ha importants i ben nodrides iblioteques excursionistes a moltes entitats, però cap museu.

No seria possible impulsar un moviment col·lectiu, amb la participació imprescindible d’alguna administració pública, per crear el museu de l’excursionisme català? Estic segur que moltes entitats, particulars i institucions hi donarien material, peces i documents. Només caldria assegurar la seriositat i viabilitat del projecte. Qui s’anima a encapçalar una iniciativa per a dur a bon port aquest projecte?[@more@]

Tweet

El pronòstic meteorològic al Pirineu era incert. Necessitava sortir i una trucada inesperada d’un amic va canviar els plans. Vam quedar a Santa Cecilia per estirar les cames. El diumenge em vaig llevar d’hora i, com tenia temps, vaig deixar el cotxe a Monistrol. Per la drecera de l’Aigua vaig pujar fins el Monestir de Sant Benet. Allí vaig entrar un moment a l’església. M’agrada molt la reforma feta, i especialment seure en un banc i mirar pels grans finestrals cap al Cavall. Hi trobo un recer de pau i serenitat, una unió de la fe i la muntanya.

Per la baixada del Matxos vaig continuar fins Santa Cecilia. Mentre esperava el company, vaig ganyipar observant el Pirineu Oriental ben nevat, amb núvols i boires. Feia sol i fred.

Comencem a caminar pel GR, sota les grans parets. Aixeco el cap i empetiteixo sota els estimballs. Al Pla de la Trinitat trobem la primera ermita. Sant Dimas, Sant Salvador, Sant Benet… Al seu voltant un aiguabarreig d’alternatius, escaladors, místics, antisistema. D’una gambada pugem fins el capdamunt de la Trompa de l’Elefant. Quin goig.

Uns quantes volves de neu ens fan marxar. Des de Sant Antoni contemplem el Cavall. Estic en silenci. Recordo el N.L., potser un dels meus millors amics, mort ja fa mes de 15 anys a la normal. Glopades i records de tristesa i dolor. Ràpid descens per la canal dels Eritjols, bruta i perduda, però factible.

Mai he estat gaire montserratí, i encara continuo sense acabar d’entendre la veneració que hi ha arreu de Catalunya per tot allò de Montserrat. Malgrat tot, de tant en tant, cal tornar a Montserrat. Hi ha quelcom que només ho trobes allí.

[@more@]

Tweet

El passat dissabte a la tarda es va celebrar a Olesa la festa de la Feec, aquesta celebració que serveix per donar les medalles i copes als guanyadors de les diferents competicions que es celebren dins dels esports de muntanya. Poc a poc s’han anat incorporant altres distincions, mencions i reconeixements a personalitats, trajectòries o activitats que tenen alguna mena de mèrit.

Enguany la festa ha tingut més premis que mai. L’acte, com ja sembla tradició, a cops ha estat una mica monòton, desendreçat i lleugerament caòtic. Vaig sortir d’allí amb tres idees al cap. La primera es que dins de l’excursionisme es fan moltes activitats, moltes mes de les que ens arriben a imaginar. Les curses de muntanya, l’escalada, l’esquí de muntanya, l’himalaisme, els raids, etc són un món per si mateixos i arrosseguen a moltissima gent. Cada dia les competicions tenen una presència creixent dins l’excursionisme i això anirà a més. En segon lloc es va passar un audiovisual i un petit video de la Magic Line al K2, comentat per l’Òscar Cadiach. Interessant, el que més em va cridar l’atenció va ser allò que mou a algunes persones cap a l’alçada, la dificultat, el patiment, el perill. Quina força interior, quina capacitat de superació, quants perques sense resposta. En tercer lloc, durant el sopar vaig seure per casualitat al costat d’uns quants veterans del Muntanyenc. Tots amb més de 70 anys, plens de vitalitat, il·lusió, bon humor i projectes. Jo de gran vull ser com ells.

[@more@]

Tweet

Un fet que sempre m’ha admirat del poble anglès ha estat la seva tradicional passió polar, és a dir, passió per la història de la conquesta i exploracions dels Pols. Anglaterra va ser-ne protagonista, amb unes històries de supervivència impressionants. Noms com Scott, Shackelton o altres formen part de la mitologia contemporània. Qui hem llegit alguns llibres de les exploracions polars encara estem impressionats pel coratge i capacitat de superació d’alguns dels seus protagonistes, que amb materials rudimentaris i sense ajudes tecnològiques, van dur a terme unes expedicions que en l’actualitat ningú no s’atreveix a afrontar.

Aquests records em venen de la lectura del darrer catàleg de la casa Bluntisham Books, llibreria de vell anglesa especialitzada en llibres polars. Us imagineu a casa nostra una llibreria de vell similar?. El catàleg recull més de 300 referències exclusivament dels Pols, amb preus molt assequibles.

Els països que no hem participat en la descoberta dels pols ens pot semblar una mica estranya, però allí encara és una qüestió d’orgull nacional. Nosaltres podríem tenir un fenomen similar amb l’excursionisme.

[@more@]

Tweet

Potser per a molta gent no és prou conegut, però a coll de Pal, entre la Tossa d’Alp i el Puigllançada, s’alça una petítissima estació d’esquí. Hi ha un curt remuntador i un telebaby, amb una caseta de refugi. Aquesta estació va ser creada per la Diputació de Barcelona fa prop de 20 anys i havia de ser una nova entrada a la Molina pel Berguedà. Hi mena una carretera des de Bagà, perfectament asfaltada i mantinguda tot l’any. El lloc és petit i sense massa possibilitats, però és l’enllaç natural i lògic entre la Molina i la Massella.

Des de fa molts anys l’ajuntament de Baga malda per construir-hi una estació d’esquí, demanda compartida pels sectors turístics de l’Alt Berguedà, però diferents embolics polítics entre administracions i partits i la frontal oposició de l’alcalde d’Alp ho han aturat.

Ara que totes les administracions catalanes estan sota l’òrbita del mateix partit polític, sembla que la situació pot desencallar-se. Des d’enguany Ferrocarrils de Catalunya (que gestiona la Molina i Núria) gestionarà els remuntadors.

Aquesta nova acció sembla ser el pas decisiu per tal que es creï la nova estació, i de fet a Bagà ja es nota simptomes d’especulació esperant aquest fet.

És probable que això s’acabi tirant endavant, especialment ara que ha tancat els Rasos de Peguera. L’Alt Berguedà demana atractius turístics per l’hivern i en la cultura actual sembla que només les estacions d’esquí ho poden donar. La raconada de coll de Pal té un cert encant, permet senzilles excursions d’iniciació a la neu i està relativament ben conservada, llevat de les torres d’alta tensió per la Cerdanya. Em temo que aviat serà un nou racó del Pirineu perdut.

[@more@]

Tweet

Llegeixo un interessant article (http://www.skirando.ch/article751-20.html) a la web de Skirando sobre les allaus i la importància dels factors psicològics en els accidents de neu. Encara que és un escrit una mica antic i fonamentat en unes dades americanes probablement diferents a les europees, em penso que la seva lectura es clarivident per a tots els que practiquem l’esquí de muntanya i fem activitats de neu. A partir de la mort d’un amic experimentat per una allau en un terreny conegut i aparentment segur, l’autor reflexiona lúcidament  sobre els que els experts anomenen paranys heurístics i com els mecanismes d’alerta del perill poden fallar estrepitosament en les persones més experimentades. Assenyala que hi ha sis elements claus per prevenir els perills: el costum, l’obstinació, el desig de la seducció, l’aura d’expert, la posició social i la sensació de raresa.

Analitza cada un d’aquest punts i va demostrant com molts accidents s’esdevenen per factors subjectius i personals i falses apreciacions de la realitat. Com a conclusions l’autor assenyala que podria semblar que la combinació d’uns ensenyaments clàssics insuficients i dels paranys de l’inconscient expliquen la majoria d’accidents.

Recomano a tothom la lectura de l’article, ja que aporta una nova perspectiva sobre els accidents d’allaus, i demostra que ni la tècnica ni els factors humans per si sol són suficients per a una bona prevenció. Com sempre en tot allò relacionat amb la natura, la complexitat del medi exigeix sempre la màxima cura.

[@more@]

Tweet

Sovint parlem del paisatge en zones de muntanya, i especialment al Pirineu, com un dels grans actius d’aquests paratges per millorar la seva condició econòmica i assegurar el seu desenvolupament. També critiquem les actuals polítiques immobiliàries i d’ampliació de les estacions d’esquí que estan malmeten greument el paisatge. Acabo de llegir un recent estudi fet des de la Universitat de Laussane (http://www.nfp48.ch/projekte/projectdocs/26/WP_6_2004.pdf) que en un interessant document de 121 planes es pregunta directament quin és el valor monetari dels paisatges alpins des del punt de vista dels seus habitants i dels turistes. Els primers problemes es plantegen en intentar definir un concepte de paisatge clar i precís, però a banda de disquisicions acadèmiques, els resultats obtinguts són interessants. Per una banda tenen una gran utilitat per avaluar la relació cost-utilitat de les mesures de protecció del paisatge i assenyalen pistes de futur per polítiques de desenvolupament turístic respectuoses amb el paisatge. També assenyalen que hi ha una relació directe entre la pressió immobiliària i el valor del paisatge i que això es pot mesurar econòmicament. Per quan un estudi fet a casa nostra sobre els Pirineus? Quina universitat s’animarà?

[@more@]

Tweet

El passat 1 de febrer va morir a Baviera, als 98 anys, aquest famós alpinista. Heckmair va ser conegut per haver estat el líder de la cordada que va aconseguir realitzar la primera ascensió a la paret nord de l’Eiger. Nascut a Munich i membre natural del que s’ha conegut com a Escola de Munich, va destacar aviat com a bon escalador i alpinista, amb una notable capacitat tècnica. Durant la seva joventut va escalar molt en roca, i aviat entrà a treballar a l’Ajuntament muniquès com a jardiner. Els caps de setmana anava amb bicicleta fins el peu de les parets que volia escalar.

[@more@]

El 1937 va dur a terme la primera escalada sense vivac a la Cima Grande de Lavaredo i el 1938 va fer la primera a la nord de l’Eiger, juntament amb Ludwig Vörg, qui ja tenia un anterior intent.

La nord de l’Eiger era en aquella època el darrer dels “grans problemes dels Alps”, juntament amb la nord de les Grands Jorasses i del Cerví, recentment escalades. Les cordades més fortes de l’època havien fet diversos intents, però tots havien fracassat, amb tràgiques conseqüències, el que li havia donat una fama de paret tràgica.

Heckmair va tenir èxit pel canvi d’orientació que va donar a l’ascensió. Fins llavors totes les cordades ho havien enfocat com una ascensió de roca amb problemes de neu, mentre que ell ho va enfocar al revés, com una ascensió de neu i gel amb problemes de roca. L’ascensió la van fer juntament amb la cordada dels austríacs Heinrich Harrer i Fritz Kasparek, però el veritable motor de l’ascensió va ser Heckmair. Durant l’ascensió va estrenar un piolet de pic curvat i uns crampons de dotze puntes, que fins molts mes anys mes tard no es van popularitzar.

A Heckmair se’l va acusar a cops de connivència amb el règim nazi, però a diferència de Harrer mai es van poder provar i cada cop sembla més clar que ell mai es va barrejar amb la política de la seva època.La resta de la seva vida va treballar de guia.

Heckmair i la seva ascensió a la nord de l’Eiger forma part de la història en majúscules de l’alpinisme. És un personatge que amb només una ascensió ha entrat en l’Olimp dels grans. Potser hi ha altres alpinistes amb un currículum més brillant i extens, però la primera  a la nord de l’Eiger ha estat una ascensió clau i de referència en la història. Heckmair va escriure dos llibre, un traduit, Els tres darrers problemes dels Alps, reeditat darrerament per Desnivel, i My life as a mountaineer. Descansi en pau un protagonista de la història de l’alpinisme.

Tweet

Aquest darrer cap de setmana per TV2 han passat encadenats dos reportatges del programa  “Al filo de lo imposible” sobre l’expedició al K2 de la passada primavera, on aprofitant el fet de la commemoració del cinquentenari de la primera ascensio van anar-hi i van aconseguir el cim.

El reportatge és interessant i esta prou ben fet, encara que amb alguns petits errors de realització i muntatge incomprensibles. Tanmateix mentre veia els documentals alguns passatges sorprenents em portaven a pensar el que hi ha al darrera d’una pel·lícula.

[@more@]

Però d’entrada, abans de comentar aquests fets, cal aclarir dues coses. En primer lloc reconèixer la tasca que ha fet el programa “Al filo…” per la normalització mediàtica de les activitats de muntanya a Espanya, alhora que l’existència del programa ha facilitat la realització d’una colla d’activitats i expedicions que sense els seus recursos mai no s’haurien pogut dur a terme.

En segon lloc cal dir que les opinions que es donen darrera un teclat sobre el que s’ha de fer o deixar de fer en una expedició a l’Himàlaia son enormement perilloses i sovint injustes. Des d’aquí en la majoria dels casos manca informació de les condicions i circumstàncies de l’expedició i es molt irresponsable dictaminar sobre el que s’ha fet be o malament a distancia.

Aclarides aquestes dues premisses em va sorprendre alguns fets.

El primer es que per celebrar el cinquentenari de la primera ascensió es planteges un objectiu tan poc ambiciós com repetir la normal al K2. Ja se que cap ruta del K2 es fàcil, ni la normal, però amb els mitjans que disposa aquest programa podia haver aspirat a una via molt mes prestigiosa. Un grupet de catalans, amb molt menys mitjans però mes coratge, va realitzar l’ascensió mes important de la temporada al K2. Suposo que van triar la ruta normal per assegurar el cim (com va fer l’expedició italiana), però en qualsevol cas ho trobo mancat d’ambició.

En segon lloc em sorprèn la tria dels expedicionaris. Juanito Oirzabal és un gran himalaista, amb un currículum envejable, però ja fa alguns anys que no entenc la seva trajectòria. Em sembla temerària, irresponsable i absurda. Desprès del que ell ha fet, quin sentit te jugar-se la vida com ho fa. Per ambició? Per diners? Per orgull mediatic? O simplement i tristament perquè no sap fer res mes? Ja no té la salut, la força i els recursos per anar en aquests tipus d’expedicions. En l’ascensió al K2 va fregar la mort, va comprometre als companys i ha pagat un altíssim preu en forma de severes congelacions. Trobo del tot irresponsable  que un programa com “Al filo” doni espais a aquestes actituds i ho vengui com quelcom positiu (esforç, coratge, superació de les pròpies limitacions) el que no es més que pura temeritat. El fet de jugar la carta de l’Edurne Pasaban per intentar que sigui la única dona viva amb una ascensió al K2 em sembla lleugerament morbós.

Tampoc vaig entendre les critiques constants a les expedicions comercials. Aquestes tenen molts punts criticable, però “Al filo…” no està gaire legitimat per fer-les, ja que molts cops ha funcionat i funciona com una pura expedició comercial, això si, d’amics.

Va ser interessant els talls i els records sobre la primera expedició italiana, les entrevistes dels llavors protagonistes, però no van esmentar la fortíssima polèmica de l’afer Bonatti. Ni ho van esmentar (suposo que estava pactat), el que periodísticament no és gens correcte. Vaig al·lucinar quan en un determinat moment van introduir dins les  imatges històriques una panoràmica del Balcó de Pineta i de la nord del Perdut!! Va ser molt breu, però n’estic quasi segur.

Interessants les intervencions de Kurt Diemberger, però que vell que esta! Com costa envellir en silenci i dignitat, sense esperit de protagonisme.

Finalment el programa intenta passar com un èxit una expedició que va estar al llindar del fracàs, venent una ascensió que te molts punts criticables i que em penso que ha estat una gran irresponsabilitat.

"Al filo…" porta vint anys funcionant. En aquest temps s’ha institucionalitzat i funcionaritzat i necessita una profunda renovació, de cares, de idees i d’esperit. La muntanya ho exigeix.

Tweet

Emili Juncadella (1885-1936), fill d’una important nissaga tèxtil catalana, va ser un burgès català que al llarg d’un període de la seva vida va sovintejar els Pirineus. Durant uns quants estius anava a passar una temporadeta a Bagneres de Luchon, a prendre les aigües com feia en aquella època algunes persones de  l’alta societat. Però ell, enlloc de quedar-se a passejar pels bulevards d’aquell preciós poble, es va dedicar a fer excursions i ascensions per les valls i cims propers, amb una especial dedicació al massís de la Maladeta. També fou un dels pioners de l’esquí a casa nostre, i va realitzar altres ascensions al Mont Perdut, als Encantats o la segona catalana al Naranjo de Bulnes. Desprès es dedicà a viatjar i caçar pels països més exòtics del món, fins que va morir en estranyes circumstàncies durant la guerra civil.

[@more@]

Juncadella era conegut, però el fet de no haver publicat res en vida, va fer que s’anés oblidant la seva figura i la seva trajectòria. Ara torna a estar d’actualitat gràcies a la tasca d’en David Vilaseca, un noi de Sant Quirze de Besora que acaba de publicar els seus diaris excursionistes.

L’explicació del perquè una persona de Sant Quirze és qui ho ha fet és ben senzilla. La familia Juncadella era la propietària del castell de Montesquiu, i durant cada any l’Emili Juncadella hi anava a estiuejar. Allí guardava els seus llibres, fotografies (n’hi ha a centenars encara per catalogar) i les seves peces de caça. Fa uns anys en una lleixa d’un armari va aparèixer un diari muntanyenc de l’Emili Juncadella, on minuciosament anotava les seves excursions i ascensions. En David Vilaseca ha treballat aquest diari i l’ha publicat dins la col·lecció Pioners de l’editorial Cossetània. És un text de gran interès pels aficionats a la història de l’excursionisme i del pirineisme, ja que treu a la llum uns escrits inèdits d’altíssim valor documental que permet aclarir molts dubtes i errors de la història del massís de la Maladeta.

Avui només una agulla de la cresta de Cregüenya porta el nom d’agulla Juncadella i ens el recorda. Esperem que aquest llibre ajudi a fer justícia a la memòria d’aquest notable pirineista català i la seva personalitat i trajectòria sigui una mica menys desconeguda.  

PS. El proper dimarts dia 22 de febrer es farà la presentació del llibre Emili Juncadella. Aventures d’un burgés als Pirineus, escrit per David Vilaseca. Serà a les 20 hores a la Sala d’Actes del Centre Excursionista de Catalunya, carrer Paradís 10, al costat de la plaça Sant Jaume.

Tweet