K2 i “Al filo…”

Aquest darrer cap de setmana per TV2 han passat encadenats dos reportatges del programa  Al filo de lo imposible” sobre l’expedició al K2 de la passada primavera, on aprofitant el fet de la commemoració del cinquentenari de la primera ascensio van anar-hi i van aconseguir el cim.

El reportatge és interessant i esta prou ben fet, encara que amb alguns petits errors de realització i muntatge incomprensibles. Tanmateix mentre veia els documentals alguns passatges sorprenents em portaven a pensar el que hi ha al darrera d’una pel·lícula.

[@more@]

Però d’entrada, abans de comentar aquests fets, cal aclarir dues coses. En primer lloc reconèixer la tasca que ha fet el programa “Al filo…” per la normalització mediàtica de les activitats de muntanya a Espanya, alhora que l’existència del programa ha facilitat la realització d’una colla d’activitats i expedicions que sense els seus recursos mai no s’haurien pogut dur a terme.

En segon lloc cal dir que les opinions que es donen darrera un teclat sobre el que s’ha de fer o deixar de fer en una expedició a l’Himàlaia son enormement perilloses i sovint injustes. Des d’aquí en la majoria dels casos manca informació de les condicions i circumstàncies de l’expedició i es molt irresponsable dictaminar sobre el que s’ha fet be o malament a distancia.

Aclarides aquestes dues premisses em va sorprendre alguns fets.

El primer es que per celebrar el cinquentenari de la primera ascensió es planteges un objectiu tan poc ambiciós com repetir la normal al K2. Ja se que cap ruta del K2 es fàcil, ni la normal, però amb els mitjans que disposa aquest programa podia haver aspirat a una via molt mes prestigiosa. Un grupet de catalans, amb molt menys mitjans però mes coratge, va realitzar l’ascensió mes important de la temporada al K2. Suposo que van triar la ruta normal per assegurar el cim (com va fer l’expedició italiana), però en qualsevol cas ho trobo mancat d’ambició.

En segon lloc em sorprèn la tria dels expedicionaris. Juanito Oirzabal és un gran himalaista, amb un currículum envejable, però ja fa alguns anys que no entenc la seva trajectòria. Em sembla temerària, irresponsable i absurda. Desprès del que ell ha fet, quin sentit te jugar-se la vida com ho fa. Per ambició? Per diners? Per orgull mediatic? O simplement i tristament perquè no sap fer res mes? Ja no té la salut, la força i els recursos per anar en aquests tipus d’expedicions. En l’ascensió al K2 va fregar la mort, va comprometre als companys i ha pagat un altíssim preu en forma de severes congelacions. Trobo del tot irresponsable  que un programa com “Al filo” doni espais a aquestes actituds i ho vengui com quelcom positiu (esforç, coratge, superació de les pròpies limitacions) el que no es més que pura temeritat. El fet de jugar la carta de l’Edurne Pasaban per intentar que sigui la única dona viva amb una ascensió al K2 em sembla lleugerament morbós.

Tampoc vaig entendre les critiques constants a les expedicions comercials. Aquestes tenen molts punts criticable, però “Al filo…” no està gaire legitimat per fer-les, ja que molts cops ha funcionat i funciona com una pura expedició comercial, això si, d’amics.

Va ser interessant els talls i els records sobre la primera expedició italiana, les entrevistes dels llavors protagonistes, però no van esmentar la fortíssima polèmica de l’afer Bonatti. Ni ho van esmentar (suposo que estava pactat), el que periodísticament no és gens correcte. Vaig al·lucinar quan en un determinat moment van introduir dins les  imatges històriques una panoràmica del Balcó de Pineta i de la nord del Perdut!! Va ser molt breu, però n’estic quasi segur.

Interessants les intervencions de Kurt Diemberger, però que vell que esta! Com costa envellir en silenci i dignitat, sense esperit de protagonisme.

Finalment el programa intenta passar com un èxit una expedició que va estar al llindar del fracàs, venent una ascensió que te molts punts criticables i que em penso que ha estat una gran irresponsabilitat.

"Al filo…" porta vint anys funcionant. En aquest temps s’ha institucionalitzat i funcionaritzat i necessita una profunda renovació, de cares, de idees i d’esperit. La muntanya ho exigeix.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.