Muntanya.net

Avui dia de les eleccions europees comença el quart temporal de neu i vent que ha patit el Pirineu aquest hivern, pel moment. Des de finals de desembre fins a la fí d’aquesta setmana que avui comença s’han succeit quatre episodis de nord, que han portat fred, neu i molt i molt vent al Pirineu. Hi ha llocs del vessant nord del Pirineu on hi ha acumulacions de 4 a 6 metres de neu, i de promig hi ha de 2 a 3 metres de neu, una quantitat més que digne. Si no hagués estat per les fortíssimes ventades probablement aquesta neu encara tindria més gruix.

Aquestes tempestes no són freqüents amb tanta continuïtat, però tampoc són excepcionals. Molts pobles i poblets fa ja dos mesos que tenen neu als carrers sense que marxi. Els vells de cada poble s’han de remuntar a més de vint-i-cinc anys per recordar hiverns com aquest. Hi ha colls i carreteres amb molts problemes, bordes colgades per la neu i enormes allaus.

Tanta neu i especialment tant de vent han provocat que s’hagi pogut fer molt poca muntanya, ja que el mal temps ha estat persistent, el vent perillosíssim i el risc d’allaus continuament alt. Però augura una primavera fantàstica per l’esquí de muntanya. Per contra els freds estan permeten una temporada d’escalada en gel memorable, com feia molts anys que no es vivia. Ara només faltaria una bona llevantada per portar neu al vessant sud del Pirineu, i llavors la felicitat seria completa. Estarem pendents de les tempestes per veure que dona de si aquesta setmana.

[@more@]

Tweet

Ahir al vespre vaig anar a Tortosa. L’objectiu era assistir a la presentació d’una guia de muntanya sobre el Port, escrita per un gran excursionista. La guia és titula Grimpant pel massís del Port i està editada per Cossetània. Durant la presentació es van dir coses interessants.

El Port continua sent el massís de muntanya més desconegut de Catalunya. Només els excursionistes dels voltants i de tant en tant alguns escadussers despistats de l’àrea metropolitana hi van. El Port és un lloc salvatge, feréstec,  fet de corriols, barrancs, senderes i puntes perdudes. El Port és tot un món, un món apart, diferent, amb una màgia pròpia. Un tresor. És un lloc reservat a uns elegits, a aquells que fan un esforç per entendre’l i per estimar-lo. Però llavors el premi supera amb escreix aquest esforç. Anem al Port, caminem-hi i estimem-lo, però sobretot, respectem-lo.

[@more@]

Tweet

El congost de Montrebei és un dels paratges de Catalunya més fascinant. S’alça en el cor del Montsec, fent de frontera administrativa i geogràfica entre Catalunya i Aragó. El riu Noguera Ribagorçana s’escola en un estret congost, vigilat per altes i ferrenyes parets de roca. Un camí excavat a la roca el permet recórrer en un paratge vertiginós. És un lloc singularíssim, amb una força magnètica i tel·lúrica molt especial. Els excursionistes ho saben bé, però especialment els escaladors, que han convertit el congost en un autèntic santuari de l’escalada, amb addictes i fanàtics. Qui no ho conegui cal que ho visiti d’immediat.

[@more@]

Fa pocs anys la finca que envolta el congost va ser comprada per la Fundació Territori i Paisatge i això ens va donar una certa tranquil·litat a alguns, ja que els objectius d’aquesta ONG mediambiental són conservar el territori íntegre. Aviat aquesta confiança es va anar convertint en intranquil·litat, ja que la Territori i Paisatge ha endegat petites actuacions per facilitar el turisme a la zona. Pel moment han estat mínimes (postes, senyals i camins) però al meu parer sobreres.

De sobte ha salta una noticia inesperada. Està previst la construcció d’un pont a l’entrada catalana del Congost, sobre l’embassament de Canelles. Es tractarà d’una passera penjant de 190 metres de llarg que pretén unir físicament i simbòlicament les dues bandes del Montsec, facilitant una connexió entre els pobles de Viacamp (banda ribagorçana) i de Corsà (la Noguera). La passera està pressupostada en 1.155.000 € i es vol executar el 2006. Posteriorment es vol continuar amb un projecte de marcar 172 quilòmetres de senders per la zona.Aquest pont sembla que no es farà ben be a l’entrada del congost, sinó una mica allunyat, i s’emmarca dins d’un projecte de promoció turística de la zona.

No veig gens clar que calgui fer el pont. El misteri, la bellesa i la màgia de Montrebei és la seva solitud, el seu aïllament, la seva duresa. Un pont desfigurarà el paisatge i trencarà part del seu encant. Montrebei, caminant o escalant, s’ha de guanyar per comprendre’l i estimar. Em penso que anem camí de trencar la màgia de Montrebei. I això és molt greu.

Tweet

El suplement Ambiental del Temps corresponent al gener tracta un tema que sembla que es comença a posar de moda: quin futur té el Pirineu.

Des de fa prop de 40 anys al Pirineu sembla que només hagi estat possible un model de desenvolupament basat en les pistes d’esquí, i des de fa uns vint-i-cinc anys, agreujat en els darrers 10 anys, s’hi afegeix una fortíssima pressió immobiliària. El sector primària ha anat minvant, fins a quedar en una posició testimonial. Ha estat un model econòmic que indubtablement ha portat benestar i riquesa al Pirineu, i m’atreviria a dir que mai s’hi ha viscut tan be com ara. Només cal repassar les estadístiques per comprovar-ho. Cal admetre que l’esquí ha portat riquesa, comunicacions i serveis a les poblacions, però ha tocat sostre, i ara té més inconvenients que avantatges.

[@more@]

Cada cop s’aixequen més veus denunciant que aquest model està esgotat i que compromet el futur del Pirineu, ja que és desequilibrat, consumeix molt territori i recursos i atempta greument contra l’actiu més important del Pirineu: el paisatge.

Jo ben bé no se que passa, però em penso que estem arribant a un final d’etapa, o si més no, a un cert punt d’inflexió. Després de les experiències de la Cerdanya, Val d’Aran, Valle de Tena o Andorra, resulta evident que s’ha d’aturar aquest febre de construir segones residències i pensar en noves estacions d’esquí. Ja tenim prou experiència a la costa i a la muntanya per saber els problemes que comporta aquest model: especulació, destrucció del paisatge, carestia de vivenda pels indígenes, contaminació, degradació del medi natural… Cada cop hi ha més veus que demanen aturar aquesta fugida endavant i replantejar el futur.

Però si en el diagnòstic podria existir un elevat consens, ningú té clar quin pot ser el futur. Es parla de nous models turístics sostenibles, de més hotels i apartaments enlloc de tantes segones residències, de potenciar l’agricultura ecològica, serveis, petites indústries…

El tema no és gens fàcil, i cal partir de la base que als habitants del Pirineu se’ls ha de garantir el present i el futur, i això bàsicament vol dir feina, vivenda i serveis. Però com? En tot cas ja no com s’ha fet fins ara. Si seguim per aquest camí acabarem de carregar-nos el paisatge, i sense paisatge el Pirineu no és res. Cal coratge, imaginació, diners i apostes atrevides, però estic segur que hi ha sortida.

Tenim la sort o la responsabilitat de ser actors i testimonis d’un moment històric de canvi, on cal i caldrà prendre decisions difícils, però la por no ens ha de guiar, sinó el desig de conservar i potenciar allò de bo que tenen aquestes muntanyes.

Tweet

Aquella matinal tenia un objectiu modest. Pujar a l’ermita de Sant Marc, a la serra de Brocà, en un racó perdut de l’Alt Berguedà. Vaig sortir amb les primeres clarors, caminant entre boscos amb un pas viu, per deixar enrera el fred. Al cap d’un parell d’hores, en un revolt sobtat del camí, vaig ensopegar amb un caçador. Estava de guaita, esperant que els companys i els gossos fessin pujar el senglar des del fons del barranc.

–          Bon dia, (vaig dir amb prudència )

–          Bon dia, em respongué

[@more@]

–          Fa fred avui.

–          Prou

–          Com va la cacera?

–          Malament. És un mal any. Amb aquesta secada no hi ha rebrots ni aglans, i el porc ha marxat.

–          Que em dieu, que no hi ha porc senglar? Si tot Catalunya en va ple.

–          Doncs aquí ha marxat. Segur que és per culpa d’aquest carai de cérvols i cabres que han deixat anar. No hi ha dret. Ho destrossen tot.

–          Però be deveu caçar també els cérvols, oi?

–          No hi ha mascles, han marxat també. Només femelles. A qui se li acut deixar anar per aquí cérvols, fan mal al pagès i es mengen l’herba de la vaca. Un dia en vaig contar 27 en un sol camp. Avui no farem res.

–          Podeu caçar per aquí, no és una Reserva?

–          La Reserva està més amunt, aquí és el nostre “coto”, però no ens serveix de res.

–          Que voleu dir?

–          Que no ens respecten el coto. Que facin el que vulguin a la Reserva, però que ens deixin viure i caçar, que no fem mal a ningú. Deixen anar els cérvols i espanten la caça. Estem farts de pagar, a tots i a tota hora. La federació, l’assegurança, el coto… Heu vist a ningú que hagi de pagar per parlar per un walkie? Doncs a nosaltres ens fan pagar per utilitzar un canal! I ara només faltava això del llop. A qui se li acut portar un llop per aquí. Fa un parell de setmanes, un dia de pluja que anava amb el jeep per les Bassotes, vaig trobar-me amb una ovella morta sota un pedrot. Estava esguinçada per l’estomac, i al coll hi havia els ullals del llop. Segur que era ell! La vaig enterrar i no vaig dir res a ningú. Anirem malament amb això del llop. Aquí no el volem. Fa mal al xai i al ramat.

–          Però diuen que paguen les destrosses

–          Res, el pastor perd el xai, la cria i el temps de feina. I això no ho paga ningú. No es pot portar llops a la muntanya des d’un despatx. No en tenen ni ideia, aquests.

–          Diuen que es bo per la muntanya que tornin els llops

–          Quina tonteria. Jo soc fill d’aquí i fa més de cent anys que no hi ha llops. Jo m’estimo la muntanya, però el llop no el vull ni veure. I si mai m’el trobo, li fotré un tret.

Ens vam acomiadar, jo cap amunt i ell per retrobar-se amb els companys de colla. Mentre caminava pensava en les seves paraules. De sempre he detestat el caçador de ciutat, que va al bosc sense entendre res. Però també he tingut una certa comprensió envers el caçador de tota la vida. És una persona que a la seva manera s’estima la muntanya. No és la meva, però camina i tresca pels viaranys seguint les petjades dels animals. I aquest caçador se sent malament. Perseguit per les administracions. Una mica com l’excursionista.

Em penso que l’excursionista i el caçador, que abans eren els únics a la muntanya, juntament amb els pastors, ara es troben arraconats i tenen la sensació que fan nosa. Els biòlegs i els turistes s’estan apropiant de la muntanya. El temps dirà si és per bé o no.

Tweet

He tingut l’ocasió de llegir i gaudir amb el catàleg de l’exposició de pintura que fa uns mesos la Caixa va fer a Madrid sobre aquest grup de pintors. Pensava que portarien aquesta exposició a Barcelona, però inexplicablement no ha estat així i ens hem de conformar amb el catàleg.

Des de fa anys m’interessen aquest pintors. Després de Turner i Constable van suposar un pas endavant clau en la relació de l’home amb el medi natural. Amb un alt grau de realisme, atenció pels detalls i contraposició en les escales, van acostar-se a la natura amb una nova mirada. A partir de l’admiració pels pintors primitius italians (d’aquí el seu nom), intenten copiar la simplicitat i sinceritat d’aquells mestres en la representació de la natura i del paisatge dels seus quadres. Dibuixant i pintant sempre sobre el terreny, amb un tractament del color molt viu i una tècnica elaborada, els prerrafaelites han estat un grup de pintors claus en el paisatgisme modern.

De tots ells el seu principal ideòleg, John Ruskin, és el més interessant pels muntanyencs. Aquest pensador, profundament enamorat dels Alps i les seves muntanyes, va desenvolupant un corpus intel·lectual ben allunyat dels alpinistes de la seva època, però ric i profitós. Són conegudes les seves topades memorables amb Whymper i altres membres de l’Alpine Club, però va lluitar sempre perquè es reconeixes a les muntanyes un valor estètic més enllà de la geologia o l’esport. Recordem amb aquest catàleg a una colla de bons pintors vinculats amb la muntanya malauradament massa desconeguts.

[@more@]

Tweet

Aquests dies he estat llegint el llibre “Montañas de papel” d’Antxon Iturriza. És un recull d’articles publicats al llarg de vint anys en diferents periòdics del país basc. La lectura es entretinguda i variada, encara que s’ha d’entendre dins del gènere periodístic.

Mentre passava les planes pensava en la gran diferencia entre Euskadi i Catalunya en relació a la presència del muntanyisme en les publicacions periòdiques. Al País Basc hi ha una llarga tradició que s’estén durant tot el segle XX d’una constant presència de la vida muntanyenca, associativa, alpina i de natura del col·lectiu muntanyenc als periòdics. En la majoria de diaris, petits o d’abast nacional, surten constantment noticies, articles, entrevistes relacionades amb el muntanyisme, i a varis diaris hi ha seccions fixes setmanals monogràfiques sobre la muntanya.

En canvi a Catalunya el panorama és absolutament decebedor. Els diaris no contemplem dins de la seva secció d’esports l’excursionisme en cap faceta. Només quan hi ha alguna mena d’accident amb ressò o alguna ascensió molt destacada en surt una petita noticia. Malauradament i inexplicable ni al Periòdico, La Vanguardia, El País o l’Avui surt quasi res mai de l’excursionisme. Llevat de la primera època de l’Avui, que durant anys va tenir una plana setmanal dedicada a l’excursionisme, mai en cap altre periòdic apareix res. I els diaris esportius (El Mundo deportivo o el Sport) també ho ignoren sistemàticament. Em sembla una gran miopia per part dels directors d’aquests mitjans. A Catalunya hi ha una gran massa social lligada al mon de la muntanya i seria un públic fidel. Encara recordo com bastants excursionistes compraven l’Avui el dia que es publicava la plana sobre excursionisme. Sembla que ara alguns diaris petits (El Punt, Regió 7, Diari de Girona) donen una mica més d’espai de tant en tant a l’excursionisme, però cal aspirar a una presència regular i sistemàtica als grans mitjans. Seria un signe de normalitat.

[@more@]

Tweet

Ahir diumenge vaig donar un tomb per la serra del Tallat. De fet és quasi una gosadia anomenar serra als turons que s’alcen entre el sud de l’Urgell i el nord de la Conca de Barberà. Resten enrera les planures de cereals de l’Urgell i es comença a insinuar els ceps, les oliveres i els ametllers de la Conca de Barberà. Les feixes de conreus, aguantades per mil·lenaris murs de pedra seca, estan progressivament envaïdes pels pins. Els caçadors disparen trets a la llunyania, i a l’acostar-se a algun poblet se senten els lladrucs d’un gos tancat i la piuladissa dels ocells. És una terra de grans olis, vins aspres i olives fortes.

Sonen les campanes de Vallbona de les Monges cridant a oficis. Mentre camino intento esbrinar les raons per les que aquest país acull tres monestirs tan importants com Poblet, Santes Creus i Vallbona. En conec les raons històriques i religioses, però em sembla que també ha d’existir alguna mena de motiu geogràfic per atraure durant milenis a aquests camps i feixes a persones a la recerca del transcendent i l’espiritualitat.

Recentment s’ha marcat el GR-175, conegut com la ruta del Cister, com a ruta per enllaçar els tres cenobis. Molta gent el recorre a peu o en bicicleta i el segueix, potser més com a distracció esportiva que espiritual. És una bona idea i ho apunto a la llista dels projectes a fer.

Mentre continuo caminant i donant-li voltes a la força espiritual d’aquestes contrades, recordo el salm “Encomana al Senyor el teu camí, confia’t a Ell, i Ell obrarà”

[@more@]

Tweet

Gràcies a aquesta onada de fred siberià que hem tingut la darrera setmana quasi tots els rierols, cascades, salts d’aigua, torrents i barrancs s’han gelat arreu de Catalunya. Això ha portat la felicitat als escaladors de gel, que en aquest país sempre estant patint pel poc rigor dels hiverns mediterranis. Aquest cap de setmana s’han fet escalades insòlites, com una cascada de la Jonquera, del Port de la Selva o moltes del Prepirineu que quasi mai es glacen.

L’enorme afecció a l’escalada en gel que ha explotat en els darrers 10 anys és un fenomen que em té una mica intrigat. Aquestes escalades no són gens fàcils, exigeixen una elevada tècnica, els perills externs són evidents, cal un gran aplom i un elevat domini de la por. Sempre he pensat que no és un tipus d’escalada accessible a tothom, i és molt més exigent i selectiva que l’escalada en roca. Em pregunto que porta cada dia a més gent a practicar-la. Evidentment el material modern ho facilita molt, però em penso que els escaladors de glaç tenen una estranya relació amb un element efímer com és l’aigua congelada. Hi ha un repte personal en interpretar i llegir el gel, en intuir on aguanta i on es pot trencar, en anticipar el perill. És una activitat molt cerebral que ha de proporcionar unes sensacions que cap altra tipus d’escalada pot donar. Què en penseu?

[@more@]

Tweet

A qui ens agrada remenar llibres, de tant en tant, encara que costa, trobem algun llibre especial, aquell llibre que ens toca singularment i ens desvetlla sorpreses agradables. Aquesta sensació l’he tinguda llegint el llibre d’en Francesc Roma, Del Paradís a la nació. La muntanya a Catalunya. Segles XV-XX (http://www.cossetania.com/htm_cat/llibre.php?cod=AN09&new=mes0&pag=news)

[@more@]

La bibliografia de muntanya a casa nostre està absolutament dominada per guies, reculls d’itineraris, molt poca narrativa i gens d’assaig. Per això, trobar-se amb un llibre com aquest és una sorpresa inaudita.

Amb el suggestiu i enigmàtica títol que enllaça el Paradís i la Nació, l’autor exposa una tesi que intenta explicar la representació de la muntanya a Catalunya. A partir de les teories de la mediança del geògraf francès Agustin Barque, en el primer bloc parla de la imatge de les muntanyes dins la societat catalana a l’edat moderna, mentre que en un segon bloc s’examina la nova imatge de la muntanya a la societat contemporània, prestant especial atenció a les representacions paisatgistes d’aquesta com a peça clau de la història ecosimbòlica de la muntanya a Catalunya. Aquest llibre és el resum d’una tesi doctoral (a Catalunya no arriben a la mitja dotzena les tesis doctorals relacionades directament amb l’excursionisme, mentre que en altres països de muntanya, especialment de l’arc alpí, s’en conten per dotzenes), i així la seva redacció és acadèmica, d’un alt nivell i només accessible per lectors preparats.

Tanmateix és un text imprescindible per a tots aquells que veuen en la muntanya quelcom més que un accident topogràfic per a fer-hi un esport. És un text fonamental per adonar-se de la importància cabdal, absolutament irrepetible, que ha tingut l’excursionisme en la construcció de la simbologia catalana. Està ple d’idees i de conceptes, que cal reflexionar amb profunditat.  

Només a tall d’exemple he espigolat de la introducció alguns: ¿és possible accedir a la natura verge sense passar per la cultura? (jo em penso que l’home del segle XXI no pot arribar a la muntanya sense cultura) o bé “la societat ens projecta en la natura i la natura ens retorna, no com el que ella mateixa és, sinó com un ens socialitzat. Les muntanyes són en cert sentit unes pures imatges mentals, una representació…” 

Des de la geografia i la història les prop de tres-centes planes d’aquest volum van relatant les claus de la construcció de la simbologia muntanyenca a Catalunya i d’aquest nostre país.  

Insisteixo amb l’absoluta excepcionalitat d’aquest llibre. Cal llegir-lo, cal meditar-lo i cal comprendre’l per entendre moltes coses de l’excursionisme, però també de la muntanya i de Catalunya. Aquest és un d’aquells textos que dona  gruix a una cultura, que l’acosta a l’excel·lència i que serveix per entendre la nostre realitat. 

Tal com diu l’autor amb melangia desprès de la lectura d’aquest text mai podrem tornar a mirar la muntanya amb els mateixos ulls. Deixarem de tenir una mirada ingènua sobre el medi, i no podrem sentir el plaer ancestral en caminar per les nostres contrades sense interpretar la realitat. Malgrat el nostre postmodernisme, som massa moderns com per no passar sobre la terra sense analitzar-la. Som massa postmoderns per no recórrer el món sense deconstruir-lo. Probablement la ignorància ens faci més feliços, però el coneixement ens farà més savis.  

Em temo que aquesta publicació passarà amb absoluta ignorància dels seus lectors, però si més no des d’aquesta petita finestra crec que cal fer-li justícia.

P.S. Per a qui hi estigui interessat, demà dimarts dia 1 de febrer es farà un acte de presentació al local del Centre Excursionista de Catalunya (c/Paradís 10, a tocar de l’ajuntament de Barcelona) a les vuit del vespre.

Tweet