Tomb pel Capcir

Ahir dissabte vaig donar un tomb pel Capcir. Des de Puigcerdà vaig pujar a Fontromeu. El tou de neu era considerable, nevava i la temperatura de –8. Vaig intentar caminar pels boscos, però sense raquetes o esquís era impossible, ja que més de mig metre de neu fresca et feien enfonsar fins la cintura. Vaig continuar cap al coll de la Quillana i els Angles. Nevava amb força, la visibilitat era reduïda, i arreu la neu ho soterrava tot. Estava sol a la carretera, i per un moment, a l’albirar entre núvols el llac de Matamala, vaig pensar en Escandinavia. Vaig posar música de Grieg i vaig recordar els grans boscos nòrdics, les seves neus interminables, el seu fred despietat. En aquell bocinet de Capcir em va semblar que em transportava cap al Nord. Als Angles l’estació estava tancada pel mal temps, la temperatura era baixa (-10) i la neu omnipresent. Mentre continuava pels plans del Capcir, meravellat per la neu, vaig recordar les paraules de Russell: Avançàvem sense soroll, com fantasmes, dins d’un silenci estrany, universal i absolut: perquè res del món és tan mut com una solitud de neu. Un cop més Russell tenia novament raó. Les grans superfícies nevades són mudes, i malgrat els borrallons de neu, el silenci ho empresona tot. I em vaig deixar atrapar per aquell silenci màgic…

[@more@]

1 comentari

Nevarsejar

Una de les coses més atractives de la lectura consisteix en trobar paraules, mots, expressions o racons del llenguatge nous, a cops insòlits, sorprenents o simplement desconeguts. El llenguatge i la llengua intenten expressar la realitat de la vida, però mai hi ha prou mots per reflectir-la tota. De la web Rodamots (www.rodamots.com) he aprés la paraula Nevarsejar. Aquesta paraula vol dir nevar amb suavitat, lleugerament. Per exemple, Es va passar tota la nit nevarsejant i l’endemà un tel blanc cobria tots els camps. És un verb, potser més propi de l’àmbit lingüístic del país valencià, ja que l’exemple està extret d’un llibre d’en Valor. Desconeixia el mot i m’ha plagut. És una nova forma d’intentar expressar tots els matissos de la neu. Aquests dies que tenim aquest temporal de fred siberià i algunes nevades, al veure les imatges dels paisatges enterenyinats per la neu al Prepirineu, he recordat la paraula nevarsejar i m’ha semblat que defineix amb precisió i elegància el tipus de precipitació actual.

[@more@]

Comentaris tancats a Nevarsejar

Ampliació de Gran Valira

 

Des de que ha començat la temporada de neu d’enguany ha sortit a diversos mitjans de comunicació un nou projecte relatiu a l’esquí. És un projecte on fa varis anys que s’hi està treballant amb molta discreció i que finalment sembla que veu la llum, superats nombrosos problemes legals i de dret internacional. Es tracta de l’ampliació del domini esquiable de l’estació andorrana anomenada Gran Valira, que malgrat aquest pompós nom no és més que la unió de les estacions d’esquí de Soldeu, Grau Roig i Pas de la Casa.

La primera fase del projecte consistirà en la construcció de tres remuntadors cap a la zona del Pic de Pedrós. Amb ells s’aconseguirà posar a l’abast dels esquiadors una amplia zona de neu verge. En una segona fase s’unirà amb l’estació de Porté-Puymorens.

Aquest projecte convertirà a Gran Valira, actualment el domini esquiable més gran del Pirineu, en un altre encara molt més gran, líder destacat, distanciant-se clarament de Vaqueira. També significa una important novetat al món de l’esquí pirinenc, ja que suposa la primera estació transfronterera, com passa sovint als Alps.

[@more@]

Però allò més important de tot aquest projecte és allò que no es fa públic o bé s’intenta amagar amb tota discreció. Al darrera hi ha dues intencionalitats molt clares: en primer lloc permetre créixer al Pas de la Casa, encotillada per la línia fronterera i sense terreny per edificar més. Està previst en una primera fase la construcció de fins a 4.500 llits entre nous hotels i apartaments, i en una segona fase encara més llits, en una quantitat no declarada. Però una altra intenció clara és facilitar als esquiadors catalans de la Cerdanya un nou accés que permeti evitar les cues andorranes. I els projectes no s’acaben aquí. La societat explotadora de Gran Valira acaba de comprar el 10 % de l’estació d’esquí d’Ax les Thermes i a mig termini pensa seguir invertint.

Aquest nou projecte, suposa un nou salt endavant en la folla cursa dels empresaris de l’esquí als Pirineus. A Andorra, on el negoci de la neu és un afer nacional que es practica amb total desvergonya i sense cap mirament per la conservació del medi, com que ja no els queda prou espai al país, es dediquen a conquerir l’estat  veí. Sembla que ningú vulgui veure que s’ha de posar aturador a aquesta cursa embogida, a aquesta fugida endavant d’un model de desenvolupament industrial intensiu que té unes conseqüències sobre el medi importantíssimes i irreversibles. No podem continuar posant pilones a totes les valls i muntanyes pirinenques. Perquè al darrera venen les construccions immobiliàries, les carreteres, els residus, el consum de recursos, el malbaratament de l’energia.

A qui ens agrada la muntanya haurem perdut una nova vall per anar a fer esquí de muntanya. El pic dels Pedrons era tot un clàssic a inici o final de temporada, per omplir una ràpida matinal, en un entorn encara interessant. Em penso que qui no aprofiti aquest hivern per fer-lo, mai més el podrà fer sense el brunzit d’un remuntador sota l’orella.

Comentaris tancats a Ampliació de Gran Valira

Fred

Diuen que la setmana que ara comença serà freda, molt freda, potser la més gèlida dels darrers vint anys. Bé, ja ho veurem, a cops els pronòstics dels homes del temps fallen. Tanmateix no hauria de ser noticia que en ple hivern fes fred. És el que toca. Potser és noticia perquè ja no fa gaire fred, els hiverns són temperats i estem perdent la vivència dels elements de la natura.

Per molta gent i en molts llocs que faci fred és una enderga. A la majoria no els agrada el fred. Hi ha persones que hi pateixen i ho passen malament, els pagesos temen per la collita i els sense sostre estan més exposats que mai. Em dol que fins el cap de setmana vinent no podré anar a la muntanya a viure el fred. Estaré aquests dies a Barcelona, pendent de les temperatures que faci a la muntanya.

A mi m’atrau el fred. Estic esperant amb delit que comenci aquesta onada de fred. M’agrada veure la muntanya gèlida, congelada, la natura morta, replegada per sobreviure. Els arbres sense fulles, els rius gelats, els bassals com el vidre, les fonts glaçades, els animals espantats. I l’home caminant per una carena, per un corriol, per un bosc, tapat fins les orelles, submergit en una natura que li és hostil, enemiga, vigilant i amatent a no prendre mal. I després de passar fred, poder-se refer per dir com Rabelais "I, ara que hi som a la vora del foc, parlem, si us plau, del fred."

[@more@]

1 comentari

Neorurals

Neorurals

 

Llegint un numero endarrerit del mes de novembre de Presència, aquest excel·lent suplement que fan alguns periòdics en català, hi he trobat un article sobre els neorurals pirinencs.

És un tema interessant. Durant els anys 70 i 80 va existir un cert èxode d’urbanites cap als Pirineus. Eren col·lectius o individus fortament ideologitzats, amb uns compromisos clars de canvi de vida i d’una barreja d’idealisme i ètica social diferent, amb una clara voluntat de viure de la terra. Un bon grapat d’aquelles experiències van fracassar, degut a les dificultats de convivència del mateix grup, a la dificultat de viure de la terra i a la resistència d’acolliment per la població indígena. Malgrat tot algunes persones i experiència van resistir i han estat autèntics revulsius per la recuperació de pobles abandonats (p.e. Ferrera)  o que s’encaminaven a la seva extinció.

[@more@]

Ara el panorama sembla diferent. La gent que va cap al Pirineu no té les mateixes premisses que fa vint o trenta anys. Son persones molt heterogènies, amb motivacions ben distintes i perfils variats. Pocs, ben pocs, pretenen viure de la terra. La majoria busquen formules per viure dels nous filons d’ocupació que s’han creat al Pirineu (turisme, construcció, serveis) o bé tenen feines que els permeten residir lluny de les grans ciutats (teletreball, professions liberals) i que gràcies a la millora de comunicacions es poden donar el luxe de viure en petits poblets. És un esquema distint.

En qualsevol cas sembla que el Pirineu va guanyant lentament població, o si més no ha aturat la seva davallada. En l’article no es parla de la realitat de la immigració extraeuropea, important a llocs com la Garrotxa. Tanmateix el que queda clar es que l’única forma de fixar població és dotar de serveis bàsics a la població (educació i sanitat) i de possibilitats de treball. Si això s’aconsegueix la resta vindrà sola i la demografia del Pirineu es podrà estabilitzar.

2 comentaris

Els bells camins que no menen enlloc

Gràcies a un erudit amic m’ha arribat a les mans un breu text de Prudència Bertrana publicats dins les seves Proses bàrbares, que sota el títol Els bells camins que no menen enlloc, és un preciós cant als corriols, viaranys i caminois perduts de muntanya. Haig de confessar que desconeixia el text, i que he llegit les quatre planes amb alegria i gust.

A Prudenci Bertrana li agraden els camins  que són “solcs imperceptibles en les ufanors dels matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els rierals o que esllavisen la pedruscalla en els avencs.”

[@more@]

Però encara li agraden més els éssers misteriosos que els ressegueixen “Trist, alegre, vençut o vencedor, perseguit o perseguint, el primer que s’ha obert pas allí on no n’hi havia és un coratjós, un indòmit”. I per què córrer? “Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l’espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les bruixoles i els diners…” Cal seguir els camins perduts, perquè “en tots hi ha poesia”. “Pels corriolets que no menen enlloc … no hi manquen pas… redossos amicals i tebis, amb fullaraca per a jeure, amb branquillons per encendre i amb rocs planers i bugadejats per a servir de taula.”

 

Aquests camins perduts que no menen enlloc són aptes per tothom i cal que “endevineu la mitja hora viscuda reposant a ple sol, en plena orgia de la vista esplaiada, amb el pur acontentament d’una frugalitat heroica; i, encara que no sigueu filòsof, aquelles deixes us conviden a meditar com un borrós jeroglífic de felicitat terrenal.”

 

Poques vegades és pot llegir en menys línies i més bellament la poesia i la filosofia dels camins perduts a la muntanya. Gràcies Bertrana!

Comentaris tancats a Els bells camins que no menen enlloc

Convivència a les pistes d’esquí

Només començar la temporada de neu torna a plantejar-se una vella polèmica, la convivència entre els esquiadors alpins i els de muntanya a les estacions d’esquí. Llegeixo a un diari electrònic suís (http://www.24heures.ch/home/journal/gros_titres/index.php?Page_ID=6445&art_id=44344&Rubrique=Gros+titres) la noticia segons la qual farts d’aguantar els esquiadors de muntanya, l’estació de Diavolezza ha decidit fer-los pagar quan utilitzin els seu domini. Directors d’estacions dels Alpes de Soleil, al Vaud, sembla que faran el mateix. A Chamonix la Comuna (Ajuntament) ha dictat una orde segons la qual està prohibit el pas d’esquiadors de muntanya per les pistes d’esquí, amb amenaces de fortes multes. A l’estació de Morgins també han prohibit el pas dels esquiadors de muntanya que utilitzen el domini esquiable per entrenar-se. Els motius són que els esquiadors de muntanya pertorben els esquiadors alpins. Diu el director de Diavolezza, als peus del Bernina, que hi ha dies que tenen fins a 200 esquiadors de muntanya per dins les pistes i es planteja un problema real de seguretat i cohabitació.

[@more@]

Em penso que els problemes autèntics els creen aquells esquiadors de muntanya de vocació més esportiva que utilitzen les pistes per entrenar-se, ja que allí tenen la neu garantida i un entorn segur per acumular metres de desnivell a les cames comodament.

 

En aquest cas puc entendre la reacció de les estacions d’esquí. Em penso que té sentit limitar el pas dels esquiadors que utilitzen un domini esquiable alpí per entrenar-se, ja que és una com el cas dels conductors suïcides que van contra direcció. Els esquiadors alpins descenen i els de muntanya ascendeixen, i les possibilitats de colisió són reals.

 

Per pura coherència el pagament no resol el problema, i em penso que s’hauria d’anar cap a una certa regulació que permetés la convivència i també caldria exigir una utilització responsable de les pistes pels esquiadors de muntanya.

 

Tanmateix, i això és una opció personal, no li veig cap gràcia anar a fer esquí de muntanya dins d’una estació d’esquí, ni que sigui per entrenar-se un dia de mal temps o per absència de neu a la muntanya. Per a mi és una pura contradicció en els termes.

 

Però el que no podria entendre de cap manera seria que els esquiadors de muntanya que necessàriament han de passar per una estació per fer una travessa o assolir un cim haguessin de pagar. Suposa el pagament d’una taxa per accedir a la natura i a la muntanya. És del tot inacceptable i una mostra més de la privatització dels espais de muntanya a favor d’un model turístic consumista. Haurem d’anar seguint el tema, però un cop més és una noticia negativa pels amants de la muntanya, que potser aviat veurem a casa nostre.

2 comentaris

Guies de muntanya deprimits

Es va publicar fa poc al diari francès Liberation un article de François Carrel sobre la realitat dels guies de muntanya a França. Sota el provocador títol de “Cordades deprimides”, l’autor intenta fer una diagnosi de l’estat del sector a França. Segons el periodista, els guies de muntanya francesos estan patint una situació de crisi d’identitat. Sotmesos a la pressió de clients que volen viure grans emocions amb la màxima seguretat i garanties absolutes, sense acceptar els riscos inherents a les activitats de muntanya, la pressió d’empreses i agències a la recerca de la màxima rendibilitat i uns accidents cada cop més nombrosos i amb importants conseqüències judicials, sembla que els guies hagin perdut la seva raó de ser clàssica.

 

[@more@]

A França existeixen al voltant de 1.300 professionals, quasi tots associats al Sindicat Nacional de Guies de Muntanya. Durant decennis els accidents estaven estabilitzats al voltant dels 4,5 morts anyals, però al 2002 n’hi ha hagut 6, el 2003 5 i 9 al 2004. En aquest context, sota la pressió dels clients, de les empreses, dels jutges i les assegurances, els guies es troben insegurs, descontents i desconcertats.

 

El mite del guia-heroi, superhome, capaç de resoldre qualsevol situació de perill, sembla que s’ha acabat. Els guies no es troben còmodes en el nou context social.

Potser és que l’entorn està canviant, adaptant-se a les noves realitats, i la professió de guies sigui reàcia a acceptar aquest canvi perquè qüestiona el seu estatus? El problema és complex i amb importants implicacions ètiques, però em penso que el problema és més de canvi i adaptació que d’autèntica crisi estructural.

Com està la situació aquí? Properament en parlarem, però com diu el proverbi castellà, “Cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar”… 

Comentaris tancats a Guies de muntanya deprimits

Premi Margalef

El nostre benvolgut govern de la Generalitat acaba de crear un premi internacional adreçat a premiar el treball d’aquelles persones i entitats que promoguin el respecte al medi ambient. Estarà dotat amb 100.000 euros (quantitat molt respectable i que el converteix en el premi català més dotat, inclòs per davant del Premi Catalunya) i per recordar al gran ecòleg català Ramon Margalef, recentment traspassat, portarà el seu nom.

Benvingut sigui aquest premi, i qualsevol altra tasca, acció o actuació dedicada a la promoció del medi ambient, però em penso que si tots els Departaments de la Generalitat tinguessin com a criteri d’actuació la preservació i promoció del medi ambient, aquest en sortiria guanyant i no caldrien tants premis. Els premis estan bé per reconèixer una trajectòria, però des del dia a dia de l’acció de govern és com es fa realment una política clara i decisiva en favor del medi ambient. No voldria pensar que amb aquest premi es vol tapar la mala consciència de polítiques molt desafortunades envers la protecció del medi.

[@more@]

Comentaris tancats a Premi Margalef

Touching the Void

Com molts de vosaltres ja sabreu acaba de sortir la pel·lícula que recrea l’extraordinària aventura del Siula Grande. Per qui no ho recordi, es tracta d’una escalada de dos anglesos, Joe Simpson i Simon Yates, a la paret nord del Siula Grande, als Andes peruans el 1985. Durant el descens el Joe Simpson va patir una caiguda que li va provocar el trencament del genoll. El seu company el va anar despenjant, fins que va quedar suspès al buit i va tallar la corda per salvar-se. El Joe Simpson va caure a una esquerda i va poder sortir-ne, arrossegant-se per la gelera fins el Camp Base. Aquella història va ser recollida en el llibre Tocando el vacío, un dels llibres de muntanya més extraordinaris publicats en els darrers vint anys.

Aquella fenomenal aventura de supervivència ha estat portada recentment al cinema, seguint l’esquema de documental popularitzat pel Michel Moore. Amb les declaracions personals dels protagonistes i la recreació de l’acció per uns dobles, s’ha bastit un reportatge excel·lent d’uns 100 minuts.

Aquest dies he vist un parell de cops el Dvd. M’ha semblat molt i molt ben fet. Amb rigor, fugint del sensacionalisme o morbo inherent a la història, un realisme contingut però frapant i un bon ritme cinematogràfic (potser el que menys m’ha agradat ha estat la banda sonora) es reviu aquell episodi. Mostra com en el llibre que la voluntat humana és capaç de superar les dificultats més extremes i que l’instint de supervivència ens pot portar més enllà de les nostres possibilitats.

Després de tantes experiències cinematogràfiques fallides, aconsello a tothom la contemplació d’aquest documental. Segur que no us deixarà indiferents.

[@more@]

Comentaris tancats a Touching the Void