Tomb pel Capcir

Ahir dissabte vaig donar un tomb pel Capcir. Des de Puigcerdà vaig pujar a Fontromeu. El tou de neu era considerable, nevava i la temperatura de –8. Vaig intentar caminar pels boscos, però sense raquetes o esquís era impossible, ja que més de mig metre de neu fresca et feien enfonsar fins la cintura. Vaig continuar cap al coll de la Quillana i els Angles. Nevava amb força, la visibilitat era reduïda, i arreu la neu ho soterrava tot. Estava sol a la carretera, i per un moment, a l’albirar entre núvols el llac de Matamala, vaig pensar en Escandinavia. Vaig posar música de Grieg i vaig recordar els grans boscos nòrdics, les seves neus interminables, el seu fred despietat. En aquell bocinet de Capcir em va semblar que em transportava cap al Nord. Als Angles l’estació estava tancada pel mal temps, la temperatura era baixa (-10) i la neu omnipresent. Mentre continuava pels plans del Capcir, meravellat per la neu, vaig recordar les paraules de Russell: Avançàvem sense soroll, com fantasmes, dins d’un silenci estrany, universal i absolut: perquè res del món és tan mut com una solitud de neu. Un cop més Russell tenia novament raó. Les grans superfícies nevades són mudes, i malgrat els borrallons de neu, el silenci ho empresona tot. I em vaig deixar atrapar per aquell silenci màgic…

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Tomb pel Capcir

  1. JosepArnau diu:

    Quin paisatge més bonic que descrius.

Els comentaris estan tancats.