Muntanya.net

He estat 48 hores tancat en un refugi. No ha parat de nevar en tot aquest temps. A cops amb gran intensitat, altres molt lleument, sovint amb ràfegues de fort vent, altres en una encalmada total. Poc a poc el relleu s’ha anat desdibuixant, agafant una uniformitat irreal. He recordat unes paraules de Pere Ribot…

La neu és silenci, la neu ho cobreix tot. La muntanya ha callat, el bosc s’empetiteix i calla: De tant en tant un crit de revolta: és la branca que s’ha acoflat pel pes de la neu i ara es redreça i s’espolsa, la neu cau damunt la neu amb un breu so vellutat i segueix el silenci, i la neu segueix caient, saltironejant calmosa; una caiguda que no sembla gens important, però és implacable, tenaç. Demà el cel serà blau, el sol farà brillar tota la muntanya, que ara serà una altra, vestida amb el mantell blanc. Caminar sobre un mar blanc, el miracle de lliscar sense fer fressa. No trenquis el silenci de la neu, malgrat que els esquis deixin la teva petjada en aquella immensitat impol.luta, verge. Els arbres, per fer més bella la blancor de la muntanya i fitar-la amb el verd de les fulles, s’espolsen la neu. Oh les folles davallades!, la neu ja no és amiga, és el camí per a volar arran de terra, la muntanya.!

He estat moltes hores veient com cau la neu. És un espectacle que no em cansa, igual que mirar el foc durant hores i hores. La cadència dels flocs infinits dona llum a un nou món, fictici i efímer. Ho trobo sedant, relaxant. No conec la raó, però un cop més he estat molta i molta estona contemplant la nevada. I em penso que per uns instants he estat feliç.

[@more@]

Tweet

Fa uns dies passava pel Port d’Envalira. Eren quarts de sis de la tarda, el sol s’havia amagat i de sobte em vaig aturar. Aquella posta de sol tenia quelcom inexplicable. Feia dos dies que nevava intensament, però aquell matí la borrasca de nord s’havia retirat. L’atmosfera era puríssima, d’una netedat absoluta. Les crestes i carenes es retallaven clarament perfilades, amb una profunditat infrecuent. Hi havia un color a l’horitzó impossible de definir. Era una barreja de rosa, blau, taronja, gris… Era el color de la posta de sol hivernal desprès de la tempesta. Un dels espectacles més inaudits i inexplicables que ens ofereix l’alta muntanya. Vaig estar uns minuts contemplant com s’apagava el dia, intentant desxifrar la paleta d’aquells colors gèllids que veia a l’horitzó. Estavem a dotze graus sota zero i el fred mossegava. El cos em demanava entrar a l’escalfor del cotxe, mentre els sentits eren incapaços de deslliurar-se d’aquella emoció estètica, barreja de basarda i escalfor.

Mentre mirava els cims de l’Ariège, vaig recordar aquells versos del poeta Shelley, que referint-se al Montblanc va escriure el 1816:

En la fosca pau de les nits sense lluna

en el solitari esplendor del dia, les neus cauen

sobre aquella muntanya…; Ningú les contempla,

ni quan la posta de sol daura els flocs,

ni quan els travessa la llum dels estels.

Res no ha canviat en tots aquests anys…[@more@]

Tweet

Avui és Nadal. Dia estrany, ple d’elements bonics i d’altres que et fan desitjar que arribi la nit. Tanmateix avui estic amb un ull pendent de la meteorologia, ja que les previsions parlen de tempestes de neu, baixada de temperatures, gel i molt vent. Condicions hivernals, com m’agrada. I mentre espero a veure com acaba aquesta tempesta anunciada, he recordat un llibre que he llegit fa poc.

A cops em passa que quan estic a una llibreria em compro un llibre per un impuls. Potser la bellesa de la portada, la lectura de la  contraportada (ja sé que diuen moltes mentides), l’autor o quelcom inexplicable que m’atrau cap a aquell llibre. Això mateix em va passar fa pocs dies. Estava a la llibreria La Central del carrer Elisabets recollint un encàrrec d’un llibre en francès i tafanejant vaig veure un llibre amb el títol “Tres tormentas de nieve” (http://www.casadellibro.com/fichas/fichabiblio/0,1094,2900000989239,00.html).

La neu i les nevades tenen una atracció per a mí inexplicable. No ho puc evitar ni en conec les causes, però una de les coses que m’agraden de la muntanya es veure nevar, contemplar paisatges nevats, caminar a peu o amb esquís per la neu.

Atrapat pel títol vaig comprar el llibre. Aquest volum és una senzilla antologia de tres contes que tenen com a eix central una tempesta de neu. Els autors són Pushkin, Tolstoi i Chejov. Aquest noms són una garantia de bona literatura. A més a més, vaig pensar que llegir alguna cosa de Chejov era una excel·lent  manera de recordar el centenari de la seva mort, que es celebra enguany. El llibre està be, però allò important no és la descripció de les tempestats de neu, interessants i força ben resoltes, especialment en el cas de Tolstoi, sinó el perfil dels personatges i les històries descrites, que en el fons són una exposició de la tempesta de l’ànima de l’home rus. Bona literatura amb una mica de neu per anar fent boca.

[@more@]

Tweet

Fa pocs dies va aparèixer en diversos mitjans de comunicació la noticia que l’alçada del Canigó ha variat. Recents amidaments duts a terme per l’Institut Geogràfic Nacional francès amb tecnologia Gps han fixat l’alçaria actual del Canigó en 2.784,66 metres, enlloc dels 2.784,16 m, tal com estava fixat des de 1954. Les mateixes cròniques assenyalen que al segle XVIII el Canigó es mesurava en 2.803 m, el 1816 en 2.809 m, el 1.831 en 2.785,77 i el 1958 en 2.784,16 m. Així, després de més d’un segle de minva, sembla que el cim del Canigó ha tornat a créixer 50 cms.

Aquest vall de xifres no és nou. Les primeres publicacions del Institut Cartogràfic de Catalunya van suposar una important revisió de les cotes de molts cims, el Montblanc periòdicament pateix petites variacions en la seva cota, així com l’Everest i altres puntes.

Aquests canvis ens poden fer pensar que la tècnica i tecnologia humana cada cop és més perfecte i està més propera a l’exactitud, però en realitat em penso que només serveixen per recordar l’arbitrarietat de les convencions humanes.

Aquest darrer episodi de canvi de cota d’un cim m’ha portat el record d’un pensament lapidari del pirineista francès Henry Russell. Quan Schrader li discutia  les alçades  d’un pics del massís de La Maladeta Russell li va respondre: "No, estimat amic, no admetré mai les mesures que doneu a les geleres dels Monts Maudits. Una xifra no és mai una prova. No hi ha certituds materials, només hi ha certituds morals."

Amen!

[@more@]

Tweet

El passat dissabte 18 de desembre de 2004 va morir Josep Romeu i Figueras. Em penso que avui en dia poca gent el coneixia, i encara era menys conegut entre el jovent. Escriptor, poeta, filòleg, medievalista, era un home de cultura en el sentit més ampli de la paraula. De totes les necrològiques que li he llegit, no he vist esmentat enlloc un petit llibret que va publicar el 1959 dins de l’editorial Selecta sota el títol de Llibre de la muntanya. Antologia de prosa i poesia. Són 225 planes on hi aboca el seu saber, recollint alguns textos i autors que han tractat la muntanya catalana. Començant per un text del segle XVII, Catalunya, país montuós, del jesuïta Pere Gil, cap nom important de la literatura o l’excursionisme hi és absent: Aribau, Bosch de la Trinxeria, Verdaguer, Guimerà, Vayreda, Oller, Sagarra, Costa i Llobera, Massó i Torrents, Foix, Maragall, Ruyra, Carent, Manent, Espriu, Torras, Guilera, Estasen…

Uns encertats comentaris analítics ajuden a situar cada text i autor, i seguidament recull un breu fragment. És un llibret deliciós, amè i d’agradable lectura. Serveixin aquestes ratlles de recordatori excursionista a la mort d’un home de cultura que ha ajudat a fer el país una mica més culte.

[@more@]

Tweet

Fa poc ha saltat la noticia que la federació navarresa de muntanya ha decidit descatalogar tots els seus senders. No sé ben bé que vol dir això, però sembla que significa que la federació ha decidit retirar els seus senders dels mapes i publicacions, és a dir, tornar-los teòricament invisibles. La raó és  la manca de col·laboració de l’administració en la creació i manteniment dels senders.

[@more@]

La noticia és una mica confosa, però he de confessar que és una noticia que m’ha cridat l’atenció. Per una banda ningú pot privar a una editorial d’assenyalar sobre un mapa un sender. Però el cert és que les federacions han fet i fan un grandísim esforç en el marcatge i manteniment dels senders, feina normalment no reconeguda. Els senders són un gran actiu i recurs turístic i sembla lògic que les administracions col·laborin en les tasques relatives a la seva conservació. Tanmateix sovint les administracions enlloc de coordinar-se amb les federacions i entitats fan la seva pròpia política de marcatge i senyalització de camins i senders, creant-se duplicitats. Malauradament no és cap novetat que les administracions públiques s’en rentin les mans, i llevat de l’Aragó, on la DGA ha fet una aposta clara i decidida pels senders mitjançant Prames, enlloc el tema està prou ben resolt.

Caldrà anar seguint aquesta noticia i veure si s’aconsegueix cap objectiu. És interessant el fet que per primer cop algú s’enfronta a l’administració des d’una posició contundent, en una nova manifestació de la tensió no resolta entre la societat civil i els poders públics. En tornarem a parlar.

Tweet

Aquests dies està tenint lloc el procés de renovació de la Junta Directiva de la FEEC. De fet s’acaba de proclamar oficialment com a guanyadora l’única candidatura presentada, que està encapçalada per l’anterior president, amb una certa renovació de càrrecs.  La sensació que em dona és que aquest fet està passant sense pena ni glòria i no té el més mínim impacte entre el col·lectiu excursionista. En principi és normal que això succeeixi, ja que les eleccions a la junta directiva d’una federació esportiva només afecta a les entitats que en pertanyen, però no als esportistes. En aquest cas és igual, i només els centres excursionistes hi poden votar.

[@more@]

Però el que més m’inquieta és l’absoluta indiferència de la majoria d’entitats i centres excursionistes. Em penso que moltes d’aquestes entitats veuen a la Feec com un simple ens expenedor de llicències i poca cosa més. Si és així d’entrada és injust, ja que la Feec fa moltes coses més que expedir les llicències. Però a banda de la injustícia, és preocupant aquest distanciament entre els centres i la federació.

Els centres excursionistes i la Federació tenen papers i funcions molt diferents, però ambdós són unes institucions essencials. L’excursionisme és bàsicament una pràctica individual o de petit grup, però té al seu davant importantíssims reptes (renovació d’estructures directives, transformació dels objectius i mitjans del centres excursionistes, protecció de la natura, reequilibri entre el voluntariat i el professionalisme, defensa del lliure accés a la muntanya…) que ha d’encarar col·lectivament. Davant de la complexitat de la societat actual les actuacions individuals cada cop tenen menys camp d’acció. Amb les més de 300 entitats repartides per Catalunya aquests objectius només es poden encarar des d’un ens comú, des d’una institució forta, amb mitjans i representativa. Fins que no ens en inventem cap d’altre, de moment la Feec és la institució que agrupa i representa a tots els excursionistes. Només per aquest aspecte representatiu la renovació de la Feec hauria d’aixecar una mica més d’interès.

Tweet

He tornat al Pedró. Em mancava l’ascensió pel vessant oest, i ahir vaig deixar el cotxe al poblet de l’Alzina, al capdamunt de la Vall d’Alinya. Terra aspre, seca i esquiva, amb trams calcaris i seques garrotxes. Primer por bosc, després per un llarg llom pelat, he seguit fins el cim. Poc a poc els núvols ho han tapat tot, i l’arribada ha estat entre boires, sense veure res, immergit en un món fantàstic on tot era blanc. Des de prop dels 1.900 la neu cobria el relleu. He vist un bell ramat d’isards, terra escarbotada pels senglars, petjades de guineus, ocells…

És la meva setena ascensió al Pedró. Mentre baixava pensava que em fa tornar cap a aquesta muntanya. No és un cim alt, difícil, espectacular o especialment bell. És un massís secundari, amb un cim poc definit, amb un terreny fàcil i monòton.

Em penso que estic agafat per la solitud, per l’aïllament, per les panoràmiques sobre l’Alt Urgell, pel silenci, per l’abandonament. Llevat de la banda de l’estació d’esquí, la resta és una terra abandonada. I especialment els environs. Passejar per Oden, Lladurs, Cambrils, Alinyà, Lavansa, Ossera, és caminar per un món silent, on la vida es resisteix a morir però està sentenciada. Hi ha quelcom inexplicable que m’atrau cap aquest silenci i solitud, potser la mística de la desolació que parla Russell. Quan tornava cap a Barcelona i veia els centres comercials del Vallès plens a vessar, amb llumets i embussos, recordava a la mestressa que recollia les gallines en una casa de l’Alzina. Dos móns tan a prop i alhora tan llunyans.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Acabo de llegir un llibre excepcional. És titula Eloge de la marche i ha estat escrit per l’antropòleg francès David le Breton. Aquest és un autor interessant, amb un altre text vinculat amb el muntanyisme, en un estudi sobre els esports de risc.

Aquest elogi del senderisme és un assaig sobre les bondats, l’encant i la meravella del camí i de l’acte de caminar. En una societat tecnificada i postmoderna com la nostra, un acte simple i gratuït com el de caminar és una forma de resistència, alhora que una provocació. Caminar és donar una puntada de peu a la modernitat. Caminar és obrir-se al món. Caminar torna a l’home el sentiment feliç de l’existència. Caminar permet pensar, preguntar-se, interrogar-se, meditar. Caminar dona una nova dimensió al temps i l’espai. Caminar implica un estat d’esperit, una humilitat i una nova manera de mirar el món. Caminar és una forma de coneixença. Caminar és una travessa del silenci. Caminar és una invitació a una filosofia primigènica, simple però essencial. Quan el caminador es pregunta d’on vinc, a on vaig, qui és ell, esdevé filòsof. Hom no segueix un camí. El camí ens fa i ens desfà, ens inventa. Però caminar no és simplement practicar un esport. Caminar és una invitació al plaer, al retrobament de les sensacions del cos, al redescobriment i gaudi dels sentits. Existeix una ètica del camí que ens ajuda a acostar-nos al sentit de la vida.

Malgrat ser un assaig, aquesta reflexió no és freda ni acadèmica , sinó sensorial, feta des de la passió, el convenciment i la militància, i es llegeix amb plaer i goig. Des de la  intel·ligència, sensibilitat i una enorme saviesa l’autor ens convida a gaudir de la vida i la  felicitat mitjançant la màgica simplicitat de caminar. Le Breton constata que caminar sens fi per arribar enlloc no pretén conjurar l’escolament del temps i l’arribada de la mort que inevitablement és la fi de tot camí. La meta és el camí.

L’únic retret que m’atreviria fer es que Le Breton no s’aprofita de l’enorme llegat del muntanyisme en qualsevol de les seves facetes per enriquir el seu pensament. 

Em penso que és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que encara es pregunten perquè fan muntanya. Sens dubte trobaran unes quantes pistes en aquestes planes.

[@more@]

Tweet