Muntanya.net

Enguany es celebra el 150è aniversari de la
celebració del llibre Walden. Voldria aprofitar aquesta efemèride per recordar
aquesta obra i per reivindicar el seu autor, el filòsof David Thoreau
(1817-1862), de que ningú s’enrecorda.

Thoreau, nordamericà,  és un filòsof transcendentalista, fundador i
peça clau, juntament amb Emerson, de l’anomenada escola de Concord. La seva
filosofia és interessant i caldria revisar-la, però el que més m’admira de
Thoreau són dos aspecte: la seva integritat i coherència i el seu amor per la
natura.

Antonio Machado va dir de Thoreau que era un
“intelectual que va somniar com un llatí i que va dur a la pràctica el seu
somni com un anglosaxó.” Thoreau entenia la filosofia no com una pura
construcció intel·lectual, deslligada del món material, sinó més aviat com una
guia de pensament per aplicar en la vida pràctica. Segons ell “Ser un filòsof
no consisteix en tenir pensaments subtils, ni tants sols en crear una escola,
sinó en estimar la saviesa fins el punt de viure d’acord amb els seus principis
una existència senzilla, independent, magnànima i confiada. Rau en resoldre
alguns dels problemes de la vida no només des del punt de vista teòric, sinó
pràctic… El filòsof va per davant de la seva època inclòs en la seva forma
externa de viure.” Thoreau va ser empresonat una nit per negar-se a pagar
impostos per manifestar el seu desacord amb un govern que mantenia l’esclavitud
i la guerra amb Mèxic i d’aquesta experiència va nèixer el seu llibre
Desobediència Civil, que ha inspirat a personatges com Martin Luther King o
Gandhi.. El gran retret que sovint es fa a la filosofia, d’estar en un món de
les idees sense cap connexió amb la realitat, és superat per Thoreau amb un
convenciment intern de lligar pensament i acció.

[@more@]

Thoreau hauria de ser un dels sants patrons
del moviment ecologistes i conservacionistes actuals, però molt em temo que si
féssim una enquesta entre una colla d’ecologistes ens enduríem una decepció.

Conseqüent amb el seu pensament, als 28 anys
va construir una cabana que ell mateix va construir al costat del llac anomenat
Walden,  en els boscos de Concord, a
l’estat de Massachussets. La seva intenció era demostrar la viabilitat d’una
vida autosuficient, senzilla i en contacte amb la natura, i d’aquella
experiència va néixer el famós llibre Walden o la vida als boscos, una de les obres
germinals del conservacionisme. Walden és un llibre que explica aquesta estada
de dos anys en el cor d’un bosc, relata el pas de les estacions, la
transformació de la natura, l’evolució del pensament. Allí Thoreau va confirmar
el seu amor per la natura i l’imperiosa necessitat de conservar-la. Thoreau va
a Walden amb l’intenció d’enfrontar-se als fets essencials de la vida, incidir
en la qualitat de cada dia i per tant ennoblir l’existència mitjançant el propi
esforç conscient. Amb perspicàcia escrivia a Walden “si un home passeja pel
bosc per amor als arbres serà considerat un mandrós, però si es passa tot el
dia especulant, tallant els arbres i deixant la terra nua abans de temps s’el
considerarà com un ciutadà laboriós i emprenedor. Com si l’únic interès que una
ciutat pogués tenir pels seus boscos fos tallar-los.”

Encara recordo com als tretze o catorze anys
el meu pare em va regalar Walden. Llavors jo estava emocionat pels llibres
d’acció de Jack London i Zane Grey, i em va semblar una llauna de llibre.
Després hi he tornat i he descobert una meravella. Un text bell, senzill,
potser una mica ingenu, construït a partir d’una gran dignitat moral per una
persona que va intentar ser coherent i conseqüent, i que hauria de ser una mena
de Sagrada Escriptura dels ecologistes. Thoreau tenia tres grans preocupacions:
el sentit de la natura, la necessitat de la wilderness i els drets i
responsabilitats individuals. Thoreau va escriure un altre llibre bellíssim,
Caminar, on amb enorme delicadesa ens lliura els seus pensaments sobre les
bondats del caminar i intenta una aconseguida simbiosi entre la civilitat i la
natura salvatge..

Tanco aquest recordatori amb una frase extreta
de Walden: "Quants homes han iniciat una nova etapa a la seva vida a partir de
la lectura d’un bon llibre!" Recordem ara aquest llibre i aquest filòsof i
reivindiquem el seu llegat moral.

Tweet

Fa algunes setmanes la Generalitat de Catalunya va tirar endavant una iniciativa prou important que ha passat quasi desaparcebuda. Ha creat un Observatori Català del Paisatge (http://www.gencat.net/ptop/premsa/notesp/pdf/Observatori_paisatge.pdf).

Aquesta Observatori és un forum entre les administracions públiques, els científics i acadèmics i altres representants de la societat civil per treballar i sensibilitzar sobre la importància del paisatge. El paisatge, entés com el resultat de l’actuació de l’home sobre el territori (no és el mateix que la conservació del medi) és importantíssim. Qualsevol iniciativa que es dugui a terme per educar i sensibilitzar sobre la seva cura ha de ser benvinguda. És fonamental polítiques transversal per preservar i millorar el paisatge, intentant arbitrar un conjunt de mecanismes que permetin anar construint un paisatge harmònic, relativament natural en la mesura del que sigui possible, protegint allò que ja és té i alhora reconstruint allò que s’ha malmes. El paisatge és un indicador de la qualitat d’un pais, i forma part del seu patrimoni cultural i medioambiental.

Alguna persona es podria preguntar si no és una contradicció que el Departament d’Obres Públiques impulsi la creació d’aquesta institució i alhora autoritzi la construcció del túnel de Bracons, que destruirà irremediablement alguns dels millors paisatges de Catalunya (vall d’en Bas i entorns del vessant sud del Puigsacalm). Efectivament em penso que si que ho és. És una inchoerencia i una contradicció molt forta. Tanmateix prefereixo veure-ho en positiu i pensar que aquest Observatori del Paisatge servirà potser perquè el dia de demà no es torni a produir una destrossa com la de Bracons. Resta molt per fer, però qualsevol camí es comença amb el primer pas, i aquest ho és.

[@more@]

Aquells interessats en el tema del paisatge que no deixin de donar un cop d’ull a un congrés que s’acaba de fer Olot al respecte (http://www.cuimpb.es/mainseminari.htm), molt modern, potser massa i tot, i que de fet és la continuació d’un altre interessantíssim congrés que es va fer l’anys passat (http://www.cuimpb.es/mainseminari.htm).

I també és imprescindible llegir el llibre “Del paradís a la nació. La muntanya a Catalunya. Segles XV-XX” (www.cossetania.com) d’en Francesc Roma i Casanova, editat per Cossetània. Aquest llibre, un resum de la tesi doctoral de l’autor, és una brillantíssima exposició de la relació entre la representació de la muntanya i Catalunya, posant una especial emfasi en el paisatge com a element simbòlic  de construcció d’una mitologia nacional, a partir de les tesis sobre la mediança d’en Berque. Fonamental. En tornarem a parlar.

Tweet

Aquest cap de setmana he donat un volt pels Cingles del Bertí, prop del Pla de la Garga. És una terra humanitzada. Camps llaurats, el lladruc d’un gos, una batuda de caça, el pi que poc a poc engoleix l’alzina. En un racó d’un bosc he trobat una petita ermita. I dins hi havia una ermitana. Hem creuat poques paraules. Està fent vida eremítica, allunyada del món i la civilització. La seva cara traspuava serenor i saviesa. He marxat per no perturbar-la, envejós de la seva felicitat. I mentre m’allunyava, he recordat una pregària… [@more@]

Tweet

De tant en tant dono un cop d’ull als fòrums que allotgen alguns portals especialitzats en muntanya. És una bona manera de polsar les inquietuds, els neguits i vivències de la gent de muntanya. No n’esmentaré cap, per no oblidar-ne cap. N’hi ha amb molt moviment, altres amb menys moviment, uns superespecilitzats, altres generalistes. Els fòrums de muntanya pateixen els mateixos defectes i inconvenients que la resta de fòrums a Internet: l’anonimat. El fet de poder explaiar-se sense manifestar l’autèntica identitat de cadascú sembla que suposi un patent de cors per dir les més grans bajanades, faltar al respecte i atacar sistemàticament als altres o pixar fora de test. Quan alguna cosa no agrada, enlloc de respondre amb arguments i raons s’acostuma a recórrer a l’insult, la desqualificació o ridiculització personal, sense aportar un discurs seriós i coherent, matant definitivament les possibilitats del diàleg. Quan en un fòrum s’hi introdueix un insult, normalment és gairebé impossible reprendre el diàleg i la conversa acostuma a degenerar.

Llevat dels fòrums més centrats en les ressenyes, les “piades” o la comunicació de les condicions (de la muntanya, la neu, el gel o l’estat d’una via), els fòrums generalistes són majoritàriament una autèntica olla de grills, on la gent s’estripa i diu coses que mai s’atreviria a dir públicament. Un cop més es posa de manifest que l’anonimat desferma a la fera que tots portem dins, deslliurant-la dels necessaris convencionalismes per conviure en pau, i mostrant la banda més fosca que tots tenim. No m’hauria de sorprendre això, ja que és norma general en quasi tots els fòrums a Internet, però no deixa d’entristir-me la incapacitat dels muntanyencs i excursionistes d’emprar les extraordinàries possibilitats que dona un fòrum com un instrument de comunicació, de debat i discussió que mai hauria de perdre la civilitat.

[@more@]

Tweet

Fa poques setmanes el Conseller de Medi Ambient va fer unes sorprenents declaracions, afirmant que s’havia constatat la presència d’un llop al Pirineu, concretament a la zona del Cadí-Moixeró. Vaig quedar molt sorprès, ja que malgrat que em moc amb molta assiduïtat per la zona, no en tenia cap noticia ni la gent d’allí en sabia res. En el seu moment vaig pensar que eren unes declaracions més voluntaristes que realistes. És a dir, a partir de diferents indicis inconnexes (anàlisis de pels, femtes, animals morts) s’havia aventurat aquesta afirmació. Pel moment sembla que no hi ha cap avistament ocular clar i contundent, indubitat.

Al llarg dels dies, amb molta prudència, veig que van gotejant petites noticies que reforcen aquesta afirmació. La darrera noticia ja no parla d’un llop aïllat com fins ara, sinó d’un petit ramat que normalment està al vessant francès i que ha fet incursions pel Pirineu Oriental.

[@more@]

Tot plegat em sembla una mica prematur afirmar amb tanta claredat l’existència d’un o varis llops al Pirineu. Dona la impressió que l’administració catalana està seguint una política informativa de sondeig. És a dir, van llançant noticies per provar la reacció de la societat, i especialment dels més afectats, pastors i ramaders. No en va hi ha la dolenta experiència de la reintroducció de l’òs, on una pèssima política informativa va provocar que amplis sectors socials s’hi oposessin per arguments més viscerals que racionals. Sembla que s’hagi après d’aquella experiència i que amb la possible arribada del llop al Pirineu es vulguin evitar errors passats. Pel moment no he constatat cap reacció de ramaders, pastors o pagesos, quan en principi hauria d’haver molt mes rebuig pel llop que per l’os. Les pors ancestrals i els mites sobre el llop haurien de ser molt més negatius que sobre l’ós. Així que en principi cal aplaudir la gestió més intel·ligent i hàbil que s’està realitzant amb el llop.

Tanmateix continuo tenint seriosos dubte sobre l’aparició del llop al Pirineu. Cal deixar passar temps, però en el cas que es confirmi seria una extraordinària noticia.

Tweet

He llegit novament als diaris l’interès de
l’actor Tom Cruise en ascendir a l’Everest. Als seus 42 anys creu que és el
moment de dur a terme aquest projecte. A l’actor no se li coneix cap curriculum
muntanyenc, però deu saber que hi ha expedicions comercials que per una bona
picossada de dolars et pugen fins el sostre del món. Certament que l’actor té
tot el dret a intentar aquesta ascensió si li fa il·lusió, de fet li fa
il·lusió a molta gent, però potser alguna persona li hauria d’explicar que no
tot allò que t’agradaria fer a la vida és possible i que els diners no sempre
obren qualsevol porta.

Si finalment l’actor es decideix a apuntar-se
a una expedició a l’Everest, assistirem sens dubte a l’expedició més mediàtica
de la història de l’Himàlaia. El nom de l’Everest sortirà a les revistes del cor
i als programes de telescombraries. Serà la consagració definitiva de les
expedicions comercials, la mercantilització absoluta de la muntanya, la
prostitució final de l’altitud.

Encara que no impossible és altament
improbable que pugui assolir el cim. De fer-ho hi ha el perill que tota una
corrua de gent del món de l’espectacle o simplement gent amb diners tingui el
desig de seguir les passes del Cruise. No estaria malament que alguna ànima
bondadosa li expliqui a l’actor que anar a la muntanya té alguns perills, i que
a cops, no tothom en surt ben parat…

Tanmateix, al capdavall, no sé que seria
pitjor: que el Tom Cruise assolís el cim de l’Everest o que les seves despulles
hi restessin perdudes en alguna esquerda. En cap cas la muntanya hi sortiria guanyant.

[@more@]

Tweet

La setmana passada vaig anar al Pallars. Era dijous. El dia era net, esplèndid, amb un cel blau puríssim. Alguns arbres encara conservaven fulles de tardor, però les muntanyes ja tenien neu, anunciant el proper hivern. La cita era a Les Planes de Son, aquest curiós invent que la Fundació Territori i Paisatge s’ha fet a uns prats de pastura sota el cim del Tesso. L’objectiu era un seminari sobre turisme sostenible en zones de muntanya promogut per una escola de turisme de Barcelona.

Un cop més es va reproduir el vell debat. Només les estacions d’esquí representen alguna opció de futur per les valls pirinenques? No hi ha altres alternatives de desenvolupament econòmic? No és possible plantejar-se altres models turístics amb menys impacte en el paisatge i el territori? Realment és factible plantejar models turístics en zones de muntanya veritablement sostenibles?

Feia pocs dies havia tingut lloc a Sort un debat molt similar, impulsat per Depana (http://www.depana.org/pirineuforum/sort.htm), que vol contribuir al debat des de la plataforma Pirineu Viu.

[@more@]

El tema és molt complex i sense cap solució senzilla. Lligar desenvolupament econòmic i conservació del medi és un matrimoni molt difícil en un entorn tan delicat com la muntanya. Al Pirineu el sector primari és pràcticament residual, les indústries mínimes i sense possibilitats d’expansió i només el turisme sembla una veritable opció de futur. Tanmateix el model turístic més exitós seguit fins ara s’ha demostrat altament costós en termes medioambientals, insostenible, amb un enorme consum de sol per segones residències, encara que generador evident de riquesa i benestar pels seus habitants. La Val d’Aran o la Cerdanya en són exemples ben il·lustratius.

El Pallars està en aquests moments en uns moments on ha d’apostar per un o altre model. O bé opta decididament per impulsar l’ampliació de Vaqueira per la vall d’Arreu i la construcció de l’estació d’esquí a la Vall Fosca, consolida Portainé i Superespot (a punt de fer fallida) o bé opta per un model turístic centrat en el Parc Nacional de Sant Maurici.

Cap opció és clara. La primera, potser majoritària entre els habitants del Pallars, suposarà un desenvolupament ràpid i un augment de rendes immediat, encara que els costos sobre el territori i el paisatge seran altíssims i a llarg termini els interrogants són molts. L’altre model suposa un desenvolupament molt més lent, evidentment més sostenible, però potser insuficient per aturar la davallada demogràfica de tants poblets sense futur.

Les Administracions volen nedar i guardar la roba. Autoritzen parcialment l’ampliació de Vaqueira cap Arreu o l’estació de Vall Fosca i alhora aproven el Parc Natural de l’Alt Pirineu. A l’Aragó hi ha un debat molt similar, entre el model Aramon d’ampliació de les estacions d’esquí al preu que sigui (exemple de Espelunciecha i la Vall del Tena) o bé el model del Sobrarbe al voltant d’Ordesa.

El tema és important ja que condicionarà el futur territorial del Pallars en els propers 25 anys, però també el futur de moltes persones i famílies. Cal un debat clar, obert, realment lliure i franc. Iniciatives com les del projecte Dorve (http://www.rurbans.org) treballen en aquesta línia. Cal no oblidar que el principal actiu de les zones de muntanya és el seu paisatge i la seva natura, i que si aquestes actius es malmeten s’està matant el seu futur. Però també cal no oblidar que si convertim el Pirineu en un parc temàtic pels barcelonins, en un pessebre pels turistes, matarem la seva autenticitat

Tweet

Sens dubte la realització himalaiènca més destacada d’enguany ha estat l’ascensió al K2 per l’anomenada Magic Line. És una escalada extraordinària, absolutament excepcional, fora del temps, en la línia d’aquelles realitzacions que només es fan cada 20 anys i que torna a posar a l’alpinisme català a la punta de llança de l’alpinisme mundial. Malauradament la confosa mort d’en Manel de la Matta durant el descens posa la nota tràgica a aquesta excepcional gesta.

[@more@]

De tot el que he llegit relacionat amb aquesta expedició el que més em crida l’atenció són les declaracions d’en Jordi Corominas. Ell va ser l’alpinista que va fer cim. Quan l’Oscar Cadiach i en Manel de la Matta van decidir retirar-se cap als 8.300 metres perquè veien que la nit els cauria a sobre, en Corominas decideix jugar-s’ho tot i continua cap al cim, on arriba a les dotze de la nit. És una decisió límit, una mena de joc com la ruleta russa. Amb molta sort hi havia una llunyana possibilitat d’èxit, però si es presentava cap problema el més segur era la mort.

He intentat comprendre el que devia passar pel cap d’en Corominas en el moment de prendre la decisió de continuar cap al cim, a partir de la interpretació de les seves paraules en les entrevistes que li han fet. En Corominas és un home tancat, quasi hermètic, i es fa molt difícil penetrar en el seu pensament, ja que no deixa aflorar els seus sentiments. Però potser no hi ha gran cosa per descobrir. En aquestes ascensions les decisions són a caure o creu. La prudència i el seny no hi tenen lloc si es vol triomfar. Hi ha cops que l’aposta és a una sola carta i no té tornada enrera. Potser com a totes les decisions importants de la vida, en el fons tot és molt senzill.

L’èxit de l’alpinisme més extrem és així? Una aposta contra la vida? Una decisió contra la raó? Un compromís amb el risc fins el límit? Un acte irracional?

Des d’un grandíssim respecte i admiració, i sense la més mínima intenció de fer judicis morals, em pregunto per què hi ha en alguns humans que tenen la necessitat vital de viure aquestes situacions límit. Què hi passa pel seu cap? Per què a cops busquem a la vida jugar amb la mort? Quin misteri….

Tweet

Recentment  he tingut la sort de col·laborar amb l’edició d’un llibre de John Muir (http://www.libreriadesnivel.com/fichalibro.php?id=8534). Malauradament a casa nostre la figura de Muir és poc o gens coneguda, quan la seva importància en els orígens del moviment conservacionista ha estat fonamental. Muir és el pare dels parcs nacionals americans, i per extensió els europeus (em penso que sense Muir avui no tindríem el Parc Nacional de Sant Maurici). A més a més Muir ha estat el fundador del Sierra Club, entitat que té avui 750.000 socis!! (quina enveja, oi Depana?) i una enorme força en temes conservacionistes.

[@more@] 

El desconeixement de Muir a casa nostre, però en general a tota Europa, em penso que té algunes explicacions polítiques. Aquí els moviments conservacionistes han estat sovint només centrats en un ecologisme purament polític, molt deutor de les teories marxistes o industrialistes, que si potser en un determinat moment van servir, avui en dia no expliquen res ni són pràctiques per fer avançar els seus postulats, a menys que s’atreveixin a fer una profunda renovació. Hi ha altres autors com Aldo Leopold o Elisée Reclus, o bé Ellul o Jonas en el camp de la filosofia, que són massa desconeguts.

L’ecologisme d’aquest país massa sovint s´ha quedat en pures teories polítiques, i quan se n’ha deslliurat s’ha abocat a la pura gestió biològica, sovint fonamentalista. Enmig, al costat o en paral.lel hi ha altres línies i autors de pensament que s’haurien de tenir presents per agafar més perspectiva.

A més a més l’ecologisme no hauria de tenir cap vergonya per entomar un autèntic lideratge en la tasca de fer créixer l’amor a la natura i a la muntanya, fer proselitisme a les escoles i entre la mainada dels seus valors, no des de postulats polítics, sinó simplement estètics i vitalistes. Ensenyar als nens el valor d’una planta, la bellesa d’un bosc, la serenor d’un llarc d’alta muntanya, faria molt més pel futur de la conservació del medi que moltes pancartes buides de contingut.

Convido a tothom a llegir el llibre, segur que el gaudirà, ja que és un llibre immensament bell. Però el més important és interessar-se per la figura de Muir i amarar-se del seu pensament, roussenia i ingenu, si és vol, però profundament vitalista,  i del seu extraordinari amor per la natura, un dels reptes fonamentals de l’home del segle XXI.

Però pels muntanyencs Muir ha estat el pare del concepte de la wilderness, fonamental pel futur de la pràctica del nostre esport. Si no aconseguim mantenir uns espais verges, purs, no modificats per l’actuació de l’home, l’alpinisme tindrà un esdevenidor negre. Sense wildernees l’alpinisme no tindrà un espai on gaudir del silenci o  la solitud, de l’espectacle de la natura, però sobretot no tindrà uns espais on enfrontar-se al risc, a la dificultat, a la tempesta, al fred o la ne, al risc i al perill,  un espai on retrobar-se a si mateix, i en definitiva, un espai de llibertat.

Tweet

A la nostra societat sembla que parlar i defensar el risc sigui una vulgaritat i una crida a la inconsciència. La societat actual rebutja les situacions de risc, vol viure en un entorn controlat, sense marge a la imprevisió o la novetat, generant una sensació de seguretat i estabilitat. Hi ha por a les coses desconegudes, imprevisibles, sense un final determinat, sense un control previ. Aquesta actitud és contradictòria amb la concepció de progrés social. El progrés s’encara des de la llibertat i no la por, des de la gosadia per explorar nous camins i no des de el temor, des de la valentia a abandonar el recer segur per assolir altres ports, potser inconeguts, però nous. Tinc el convenciment que la societat, si vol progressar, ha d’assumir i admetre clarament el risc. Em sembla totalment contraproduent l’actual aversió i rebuig pel risc com a motor social.  

[@more@]

Des de la perspectiva dels esports de muntanya el risc és consubstancial a l’escalada, l’alpinisme, el gel o l’esquí de muntanya. La presència  i existència del risc, que no del perill (són dos conceptes distints i que cal diferenciar), dona a la pràctica de la muntanya una transcendència que cap altre esport té. Entenem com a risc aquella contingència, fet o esdeveniment al que es pot estar exposat, és a dir, una mena de conseqüència de la providencia (que pot desembocar eventualment en un mal). Per perill hem d’entendre aquella situació on pot ocórrer algun mal, és a dir, on hi ha un risc que es produeixi aquest mal. Una situació de risc no significa automàticament la conseqüència d’un mal, encara que aquest es pot esdevenir, mentre que una situació de perill la probabilitat que aquest mal ocorri és molt més alta. 

Per aquest motiu m’atreveixo a defensar el dret al risc. Defenso el dret de qualsevol individu a assumir riscos, que han de ser mesurats, controlats i gestionats. Afrontats amb una formació tècnica, experiència i maduració personal. Igualment com defenso el dret  personal a prendre riscos, cal també tenir en compte que no tenim el dret a fer assumir riscos a terceres persones en contra de la seva voluntat.

El dret al risc no vol dir abocar-se a la mort. Penso que el risc s’ha de defensar com una dimensió humana fonamental, intrínseca a la persona. L’exercici del risc permet un enriquiment personal, ja que a l’enfrontar-nos a determinades situacions descobrim facetes de la nostra persona que sinó no arribaríem mai a conèixer. El risc obre noves perspectives de la vida i de la persona humana, i els esports de muntanya són un camp privilegiat per conèixer aquestes facetes. Defenso uns espais de risc, potser es podria parlar d’una cultura del risc, assumit, conegut, gestionat, a partir del convenciment que això enriqueix a la persona i a la societat. Els esports de muntanya són un camp privilegiat per aprendre a conviure, formar-se i gestionar el risc

Quan als esports de muntanya es vol aplicar els criteris de la responsabilitat civil i penal de les conductes o actuacions, s’està matant el risc amb les amenaces jurisdiccionals. És absurd i inútil intentar convertir la muntanya en un entorn segur.  Per la seva pròpia naturalesa la muntanya és un lloc ple de riscos, i si eliminéssim els riscos estaríem matant l’essència de l’alpinisme. El concepte de responsabilitat penal o civil volen acotar i juridificar el risc, i sempre busquen a qui carregar-li els neulers en cas d’arribar a una fi inesperada. L’objectiu final d’aquestes figures jurídiques es poder atribuir la responsabilitat a una tercera persona per una conducta no responsable, diligent i d’acord amb els paràmetres socialment exigibles.

El perill d’allaus en una travessa en esquís de muntanya, les dificultats en un vuit mil, la resposta inesperada d’una assegurança en una via d’escalada, forma part intrínseca del joc a la muntanya. Són fets contingents aliens a la voluntat humana. Qui hi va ho accepta. Es fa molt difícil pujar una muntanya o encetar una via d’escalada amb l’amenaça de petició d’una futura responsabilitat civil o penal al clatell en cas de qualsevol problema. No és poden jutjar els esports de muntanya a partir d’aquests criteris, ja que contenen una contradicció inherent. És constitutiu dels  esports de muntanya admetre uns espais de risc ja que estan sotmesos a moltes variables poc controlables (condicions atmosfèriques, condicions de la neu o gel, condicions subjectives personals, comportament del material).

Aquesta defensa del dret al risc no significa una defensa del dret a la irresponsabilitat. El risc només és admissible des d’una actitud de responsabilitat i maduresa. I a la muntanya responsabilitat vol dir formació tècnica, experiència i assumpció lliure i voluntària dels riscos. Potser cal començar a pensar una legislació particular pels esports de muntanya que deixi espais a la llibertat, a l’autonomia personal, a la pràctica responsable, al risc.

Tweet