Muntanya.net

Aquest cap de setmana ha fet un vent violentíssim, bestial a cops. Ha estat molt difícil fer muntanya, especialment al Pirineu Oriental. Jo ho vaig intentar, però les ràfegues de vent eren d’una violència extrema, la temperatura baixa i la prudència aconsellava girar cua. Vaig anar a la mitja muntanya, i allí si que es podia caminar i contemplar un bosc de faig bandejat per la força del vent, amb el retruny dels troncs, les branques trencades, les fulles voleiant.  Malgrat les dificultats atmosfèriques, viure des de dins un temporal de vent és tota una experiència. Contemplar els elements desfermats, la força de la natura més primigènica, té una bellesa salvatge. I posa de manifest un cop més la fragilitat i petitesa del cos humà front dels meteors, la inutilitat de la lluita de l’home contra la natura. És una lliçó d’humilitat. A cops poder gaudir de la tempesta és una barreja de goig i emoció, com només la natura pot donar.

[@more@]

Tweet

 Aquest cap de setmana i fins el dia 21, es celebra a Torelló la 22è edició del Festival Internacional de cinema de muntanya i aventura (www.torellomountainfilm.com) . Un festival petit, fet en una població petita, amb mitjans limitats, que s’ha anat consolidant amb el pas dels anys, gràcies a l’esforç d’un reduït equip fins assolir un notable prestigi. Lluny dels grans festivals com Trento i Banff, el de Torelló és un festival de talla més humana, el que no exclou poder veure també les millors pel·lícules d’arreu del món on sempre hi ha la possibilitat de conèixer personalment a alguna de les figures alpinístiques que hi conviden.  [@more@]

El programa d’enguany és variat, amb tota mena de reportatges, pel·lícules, documentals i retrospectives. Hi destaca el passis de la pel·lícula Touching the void, basat en la sobrecollidora novel·la de Joe Simpson sobre l’accident patit en el Siula Gran, pel·lícula que ha obtingut molt bones crítiques. L’assistència del conegut realitzador Fulvio Mariani, de l’escaladorai alpinista Catherine Destivelle o la retrospectiva sobre el K2 completen el programa. La cita de Torelló és inexcusable per a tots els amants del cinema de muntanya a casa nostra. Felicitats a l’equip organitzador i bon festival a tothom.

Tweet

Com passa sovint l’actualitat és un riu que dona moltes voltes, amb saltants i racons  plàcids. Avui ens hem llevat amb dues noticies interessants i contradictòries.

Per una banda la Generalitat ha concedit la Creu de Sant Jordi a en Manel de la Matta, a títol pòstum. És un gran encert la concessió, ja que suposa el reconeixement a una trajectoria important, però com s’ha dit tants cops, és una pena que en aquest país els reconeixements arribin després del traspas. Probablement hi ha altres alpinistes que es mereixen aquesta condecoració des de fa anys, però no hi ha res com morir-se a temps i bé per assolir el reconeixement que en vida ha estat negat. Sigui benvinguda la distinció però preguem que la propera a qualsevol muntanyenc català es faci a temps, simplemente per tal que l’interessat la pugui anar a recollir personalment.

Cal assenyalar també que el motiu d’alegria és doble, ja que en l’apartat d’institucions s’ha premiat al Club Muntanyenc Sant Cugat. Trobo tot un encert aquest premi i l’entitat triada. Per una banda perquè és un reconeixement de la realitat social de l’excursionisme català, que amb les més de 300 entitats existents demostra la vitalitat de la societat civil en l’àmbit de muntanya. I és especialmente encertada la tria, ja que el CMSC és un dels centres excursionistes més dinàmics i actius de l’actualitat, amb una massa social renovada i jove. El CMSC encara els reptes de l’excursionisme del segle XXI amb lucidesa i sense complexos, el que pot marcar una línia a seguir o si més no un far d’orientació per a altres centres excursionistes.

Malauradament avui no tot han estat bones noticies. Amb la presentació dels pressupostos del 2005 de la Generalitat al Parlament hi ha un bloc de 18 noves tases, una de les cuals té previst "gravar l’assistència dels bombers en tres casos: rescats en zones de muntanya quan siguin causa de conductes imprudents, temeràries o negligents, accidents de trànsit, i la vigilància i la protecció per a evitar incendis o accidents durant les proves esportives que afectin vies interurbanes o que tinguin una incidència major en el nucli urbà".

Així que finalment s’ha fet efectiva la voluntat del tripartir de cobrar pels rescats de muntanya. El primer esborrany només tenia previst el cobramente pels rescats de muntanya. Ara s’ha introduit també els accidents de trànsit, ja que la contradicció era indefensable. Cal esperar l’aprovació definitiva dels pressupostos per veure com queda finalment configurat aquest cobrament, especialment la qüalificació del que es defineix com a conductes imprudents, temeràries o negligents, el veritable qüid de la qüestió. Ho anirem seguint, però em temo que els muntanyecs ens hem de començar a preparar pel pitjor.

[@more@]

Tweet

Llegint la revista de muntanya Campobase m’assabento de l’existència d’una peculiar agència de guiatge. Està especialitzada en persones amb minusvàlues. Gràcies al neguit del seu director, han pensat diferents sistemes per poder fer baixar per un barranc a una persona amb paràlisis, portar a esquiar amb enginys especials a persones sense movilitats i tenen moltes ganes per obrir les portes de la muntanya a aquells que ara estan lligats a una cadira de rodes o tenen altres limitacions. Les dificultats són moltes, però poc a poc les van superant i consolidant-se.

Em sembla absolutament extraordinari l’existència d’aquesta agència. A priori pot semblar del tot  sorprenent que una persona que viu sobre una cadira de rodes, o amb absoluta incapacitat per moure’s es pugui endinsar en un barranc o sentir a la seva pell els elements atmosfèric. Ho trobo realment sensacional, la voluntat dels guies, però també el coratge dels clients de no voler conformar-se amb les limitacions de la seva malaltia. Més que mai aquella sentència que diu Allà on hi ha una voluntat hi ha un camí ( Robert Tezenas du Montcel) pren la seva virtualitat més radical. Quan a cops ens queixem de les petites limitacions del dia a dia, conèixer experiències com aquesta aixeca l’esperit a qualsevol.

[@more@]hamdix

Tweet

[@more@]

Tweet

Aquest cap de setmana comença a Barcelona la celebració d’una nova edició del Saló Nàutic. La visita a aquest Saló és tot un espectacle. Veure els vaixells, les llanxes, els bots i els grans iots té el seu impacte. Però que té a veure la nàutica amb la muntanya?

Mentre passejava pel Saló em venia al cap el nom d’uns quants alpinistes i escaladors que després d’una llarga trajectòria a la muntanya han mirat cap al mar. El company de cordada de Loretan, en Jean Troillet, després d’uns ascensions himalaiènques impressionants, s’ha dedicat a navegar amb intensitat. Alguns escaladors també s’han enganxat al mar. En Toni Casas, un dels pioners de l’escalada esportiva catalana, va ficar-se en un petit vaixell i ha navegat molts dies, sense deixar d’escalar, però. Quan li vaig fer una entrevista a la Nani Duró, alpinista andorrana amb tres vuitmils, em deia que la seva vocació frustrada i el seu somni era perdre´s amb una barqueta pel mar. I en Joan Martí, emblemàtic guarda del Pedra i actiu escalador, està abocant-se a la navegació.

Que porta a alguns alpinistes cap al mar? No ho sé, però suposo que el desig de grans horitzons, la convivència amb la natura, un cert desig de solitud, la màgia dels grans oceans, l’allunyament de certs patrons socials, els espais de retrobament personal, la pràctica d’un esport amb menys riscos desprès de viure situacions límit. Crec que hi ha uns lligams ocults entre la muntanya i el mar que m’agradaria anar descobrint.

[@more@]

Tweet

Fa pocs dies va saltar als mitjans de comunicació la mort de Canelle pel tret d’un caçador, la darrera ossa femella autòctona dels Pirineus. Sembla que només resten ossos mascles autòctons, i la resta de femelles corresponen a espècies reintroduïdes. El tema ha tingut un cert rebombori, i fins i tot el president Chirac ha fet unes declaracions lamentant la pèrdua.

A banda dels aspectes biològics, de la polèmica sobre la convivència de l’os i els humans, de la pèrdua de la biodiversitat, no sembla que ningú s’atreveixi a criticar al caçador que la va matar.

És increïble la força del col·lectiu de caçadors aquí i a França. Són un autèntic poder fàctic, contra qui les administracions no s’hi enfronten clarament. Més de la meitat del territori és vedat de caça, i quan s’obre la temporada, ja cal anar en compte per no rebre una perdigonada, ja que van per la muntanya com els autèntics amos del territori.

Encara recordo una fortíssima discussió amb caçadors francesos que feien l’isard a la vall de Campcardos, prop de Porta. Nosaltres aquell radiant diumenge de tardor estàvem fent la travessa de la cresta del Peiraforca al Roc Colom. Un escamot de caçadors havien anat dirigint un petit ramat d’isards cap a un pas de la cresta on hi havia dos caçadors amagats per abatir-los. Amb uns quants blocs i crits vam aconseguir espantar els isards cap a una altre banda i evitar la seva mort, però llavors els caçadors es van encarar amb nosaltres, amb tota mena d’insults i amb algun tret perdut. I no oblido les  excursions en btt per zones de mitja muntanya en temps de caça, quan si coincideixes amb un grup de caçadors a la recerca del porc senglar ja pots cridar i fer soroll, ja que ells disparen contra tot el que es mou. Per no parlar de les llegendes de la caça de l’isard a andorra…

Els caçadors no tenen por dels forestals, ni restriccions o limitacions. S’han fet seu el territori, van amb 4×4 per on volen i fins on volen, es carreguen a la fauna i de tant en tant espècies protegides com ara, sense que mai els passi res. Encara recordo que fa pocs anys un altre caçador va matar un os i va ser absolt. M’hi jugo el que vulgueu a que el caçador que ha matat a l’ossa Canelle no li passarà res, ni tants sols una multa. En canvi si un escalador s’enfila per una paret on “potser” hi ha un rapinyaire li caurà de ben segur una multa, les restriccions en zones d’escalada no paren d’augmentar i les limitacions generals a l’excursionisme també.

Ningú no aturarà mai els caçadors? O potser els muntanyencs haurem de prendre exemple d’ells per defensar els nostres drets?

[@more@]

Tweet

Ahir saltava la noticia als diaris del projecte del Ministeri de Medi Ambient d’ampliar la xarxa de Parcs Nacionals. Aprofitant un acte oficial al Parc canari de la Caldera de Taburiente, per celebrar el cinquentenari de la proclamació d’aquell parc, la ministre Narbona va declarar les intencions d’estudiar les possibilitats de crear nous parcs nacionals a 60 espais seleccionats. Avui els diaris matisen la noticia i s’afirma que de fet només hi ha estudis avançats per declarar parcs nacionals a la Sierra de Guadarrama i a Monfragüe, i la resta de propostes només són unes idees a llarg termini, ja que els tràmits per declarar un territori PN són molt lents i complexos.

En principi aquestes declaracions són una bona noticia per la conservació del Medi. Llegint-la em venia al cap dues idees.

La primera és que la gestió d’alguns PN ha de canviar i millorar. Aquest estiu he pogut fer excursions i visitar els dos PN pirinencs, el d’Ordesa i el d’Aigüestores i Sant Maurici. Quina diferencia! No hi ha color entre l’autobus que des de Torla puja a la Pradera i l’espectacle dels Jeeps d’Espot o Boí que sembla que ens portin a la seva finca particular. Vaig notar unes estils de gestió entre ambdós parcs molt notables, i encara que em dolgui reconèixer-ho, a favor dels aragonesos i en detriment de nosaltres. I no parlo de les dificultats a l’excursionisme, sinó com a turista.

En segon lloc he recordat una lectura d’aquest estiu. En concret un llibre de Miquel Desclot. Es diu Muntanyes relegades, editat per Proa (http://www.lacentral.com/wlc.html?wlc=20&seleccion=84-8437-408-4) . Aquest llibre és l’aplec de dues introduccions que en Desclot havia fet per dos llibres de gran format sobre el Montseny i Sant Llorenç de Munt. És un llibre bellíssim, escrit amb una prosa d’una rara qualitat, absolutament infreqüent en llibres de muntanya, sensible i vagament elegíac. Allí Desclot manifesta una perspectiva molt crítica vers l’home que és incapac de preservar la natura i que ha de declarar unes reserves per a protegir-les d’ell mateix de la seva forca destructiva. Per Desclot un territori declarat  Parc Natural o Nacional no és més que una presó daurada amb purpurina, una manifestació perfecte de la hipocresia de l’home modern. 

Té raó en Desclot? Em temo que malauradament les seves opinions són molt encertades i parteixen d’una rara saviesa sobre la naturalesa de la societat. No podem ser els humans una mica més coherents i preservar tota la natura amb una visió de conjunt? Hem de crear uns territoris protegits per tapar la nostra mala consciència de les bestieses que s’autoritzen a fer en altres llocs. Quin sentit té crear uns santuaris i pocs quilòmetres més enllà continuar carregant-se la natura?

[@more@]

Tweet

Aquest llarg cap de setmana del pont de Tots Sants, com ja és tradició, s’ha celebrat l’Aplec Excursionista dels Països Catalans a Sant Pau de Seguries, al Ripollès. http://www.cec-centre.org/aplec/

És curiós com aquesta iniciativa que reuneix i fa conviure excursionistes del Principat, del País Valencià, de la Catalunya Nord i les Illes manté la seva vigència. Ja sé que per a molts anar a aquest trobada és una manera de fer turisme, però em sembla interessant la vigència de la formula de l’Aplec.

Per una banda perquè és manté la idea dels Països Catalans. Ara que els polítics no s’atreveixen a defensar aquest concepte, l’excursionisme manté una trobada que intenta aplegar a gent de totes bandes amb una llengua comuna per sobre les divisions administratives, enfortir els lligams i fer-se conèixer. Trobades com aquestes fan molt més per enfortir els Països Catalanes que moltes accions purament polítiques.

També perquè mantenir un Aplec en forma de Campament té el seu mèrit. Els canvis socials i de la facilitat de comunicacions han fet desaparèixer quasi totalment els campaments que tanta tradició havien tingut en el món excursionista. Mantenir un campament en aquest Aplec com espai de convivència, de relació, d’intercanvi, em sembla quelcom sorprenent i molt positiu.

El pla d’activitats per aquests tres dies és dens i atapeït. És evident que no es tracta d’una trobada oficialista, ni de circumstàncies i obligada, sinó que respon a la vitalitat i empenta d’alguns dels organitzadors (encara que potser no li agrada, ja que és una persona discreta, cal reconèixer la gran capacitat organitzativa d’en Francec Beato, qui està al darrera d’aquest Aplec) i de molts dels participants, que any rera any es van retrobant en algun punt de la geografia dels Països Catalans.

Ben aviat sabrem el balanç final d’aquest Aplec i la convocatòria per l’any vinent, però en aquest moments d’excursionisme postmodern i competitiu, cal recordar iniciatives i realitats positives com aquesta.
Es pot consultar una crònica a http://www.feec.es/Noticies/noticia.php?noti=1834

[@more@]

Tweet

Per tancar pel moment aquestes reflexions (caldrà tornar-hi) sobre la gratuita dels rescats a muntanya, a l’espera de les disposicions finals de l’administració, em penso que la Generalitat s’està equivocant de camí.

La Generalitat hauria d’anar per la via d’insistir en la necessitat de formació, formació i formació.
Partint de la base que la majòria dels esports de muntanya són pràctiques de risc, i donant per sentat que el ciutadà és lliure per optar, l’administració hauria d’impulsar campanyes de conscienciació sobre els perills de la muntanya i la necessitat d’una formació prèvia.

En el fons la Generalitat va més pels boletaires novells que es perden en un bosc, per la gent que sense cap experiència es fica en un barranc o per qui porta grups sense tenir preparació. No crec que vagi tant pels muntanyencs experts, que estadísticament són qui menys accidents tenen.

El que cal és exigir una formació, una preparació, adquirir una experiència progressiva en la muntanya a tothom qui vulgui anar-hi. La Generalitat hauria de potenciar la formació de tothom que vulgui sortir a la muntanya, i sobretot conscienciar a la població dels perills de la muntanya.
[@more@]

Tweet