Ahir saltava la noticia als diaris del projecte del Ministeri de Medi Ambient d’ampliar la xarxa de Parcs Nacionals. Aprofitant un acte oficial al Parc canari de la Caldera de Taburiente, per celebrar el cinquentenari de la proclamació d’aquell parc, la ministre Narbona va declarar les intencions d’estudiar les possibilitats de crear nous parcs nacionals a 60 espais seleccionats. Avui els diaris matisen la noticia i s’afirma que de fet només hi ha estudis avançats per declarar parcs nacionals a la Sierra de Guadarrama i a Monfragüe, i la resta de propostes només són unes idees a llarg termini, ja que els tràmits per declarar un territori PN són molt lents i complexos.
En principi aquestes declaracions són una bona noticia per la conservació del Medi. Llegint-la em venia al cap dues idees.
La primera és que la gestió d’alguns PN ha de canviar i millorar. Aquest estiu he pogut fer excursions i visitar els dos PN pirinencs, el d’Ordesa i el d’Aigüestores i Sant Maurici. Quina diferencia! No hi ha color entre l’autobus que des de Torla puja a la Pradera i l’espectacle dels Jeeps d’Espot o Boí que sembla que ens portin a la seva finca particular. Vaig notar unes estils de gestió entre ambdós parcs molt notables, i encara que em dolgui reconèixer-ho, a favor dels aragonesos i en detriment de nosaltres. I no parlo de les dificultats a l’excursionisme, sinó com a turista.
En segon lloc he recordat una lectura d’aquest estiu. En concret un llibre de Miquel Desclot. Es diu Muntanyes relegades, editat per Proa (http://www.lacentral.com/wlc.html?wlc=20&seleccion=84-8437-408-4) . Aquest llibre és l’aplec de dues introduccions que en Desclot havia fet per dos llibres de gran format sobre el Montseny i Sant Llorenç de Munt. És un llibre bellíssim, escrit amb una prosa d’una rara qualitat, absolutament infreqüent en llibres de muntanya, sensible i vagament elegíac. Allí Desclot manifesta una perspectiva molt crítica vers l’home que és incapac de preservar la natura i que ha de declarar unes reserves per a protegir-les d’ell mateix de la seva forca destructiva. Per Desclot un territori declarat Parc Natural o Nacional no és més que una presó daurada amb purpurina, una manifestació perfecte de la hipocresia de l’home modern.
Té raó en Desclot? Em temo que malauradament les seves opinions són molt encertades i parteixen d’una rara saviesa sobre la naturalesa de la societat. No podem ser els humans una mica més coherents i preservar tota la natura amb una visió de conjunt? Hem de crear uns territoris protegits per tapar la nostra mala consciència de les bestieses que s’autoritzen a fer en altres llocs. Quin sentit té crear uns santuaris i pocs quilòmetres més enllà continuar carregant-se la natura?
[@more@]
es mot bo