En defensa del risc

A la nostra societat sembla que parlar i defensar el risc sigui una vulgaritat i una crida a la inconsciència. La societat actual rebutja les situacions de risc, vol viure en un entorn controlat, sense marge a la imprevisió o la novetat, generant una sensació de seguretat i estabilitat. Hi ha por a les coses desconegudes, imprevisibles, sense un final determinat, sense un control previ. Aquesta actitud és contradictòria amb la concepció de progrés social. El progrés s’encara des de la llibertat i no la por, des de la gosadia per explorar nous camins i no des de el temor, des de la valentia a abandonar el recer segur per assolir altres ports, potser inconeguts, però nous. Tinc el convenciment que la societat, si vol progressar, ha d’assumir i admetre clarament el risc. Em sembla totalment contraproduent l’actual aversió i rebuig pel risc com a motor social.  

[@more@]

Des de la perspectiva dels esports de muntanya el risc és consubstancial a l’escalada, l’alpinisme, el gel o l’esquí de muntanya. La presència  i existència del risc, que no del perill (són dos conceptes distints i que cal diferenciar), dona a la pràctica de la muntanya una transcendència que cap altre esport té. Entenem com a risc aquella contingència, fet o esdeveniment al que es pot estar exposat, és a dir, una mena de conseqüència de la providencia (que pot desembocar eventualment en un mal). Per perill hem d’entendre aquella situació on pot ocórrer algun mal, és a dir, on hi ha un risc que es produeixi aquest mal. Una situació de risc no significa automàticament la conseqüència d’un mal, encara que aquest es pot esdevenir, mentre que una situació de perill la probabilitat que aquest mal ocorri és molt més alta. 

Per aquest motiu m’atreveixo a defensar el dret al risc. Defenso el dret de qualsevol individu a assumir riscos, que han de ser mesurats, controlats i gestionats. Afrontats amb una formació tècnica, experiència i maduració personal. Igualment com defenso el dret  personal a prendre riscos, cal també tenir en compte que no tenim el dret a fer assumir riscos a terceres persones en contra de la seva voluntat.

El dret al risc no vol dir abocar-se a la mort. Penso que el risc s’ha de defensar com una dimensió humana fonamental, intrínseca a la persona. L’exercici del risc permet un enriquiment personal, ja que a l’enfrontar-nos a determinades situacions descobrim facetes de la nostra persona que sinó no arribaríem mai a conèixer. El risc obre noves perspectives de la vida i de la persona humana, i els esports de muntanya són un camp privilegiat per conèixer aquestes facetes. Defenso uns espais de risc, potser es podria parlar d’una cultura del risc, assumit, conegut, gestionat, a partir del convenciment que això enriqueix a la persona i a la societat. Els esports de muntanya són un camp privilegiat per aprendre a conviure, formar-se i gestionar el risc

Quan als esports de muntanya es vol aplicar els criteris de la responsabilitat civil i penal de les conductes o actuacions, s’està matant el risc amb les amenaces jurisdiccionals. És absurd i inútil intentar convertir la muntanya en un entorn segur.  Per la seva pròpia naturalesa la muntanya és un lloc ple de riscos, i si eliminéssim els riscos estaríem matant l’essència de l’alpinisme. El concepte de responsabilitat penal o civil volen acotar i juridificar el risc, i sempre busquen a qui carregar-li els neulers en cas d’arribar a una fi inesperada. L’objectiu final d’aquestes figures jurídiques es poder atribuir la responsabilitat a una tercera persona per una conducta no responsable, diligent i d’acord amb els paràmetres socialment exigibles.

El perill d’allaus en una travessa en esquís de muntanya, les dificultats en un vuit mil, la resposta inesperada d’una assegurança en una via d’escalada, forma part intrínseca del joc a la muntanya. Són fets contingents aliens a la voluntat humana. Qui hi va ho accepta. Es fa molt difícil pujar una muntanya o encetar una via d’escalada amb l’amenaça de petició d’una futura responsabilitat civil o penal al clatell en cas de qualsevol problema. No és poden jutjar els esports de muntanya a partir d’aquests criteris, ja que contenen una contradicció inherent. És constitutiu dels  esports de muntanya admetre uns espais de risc ja que estan sotmesos a moltes variables poc controlables (condicions atmosfèriques, condicions de la neu o gel, condicions subjectives personals, comportament del material).

Aquesta defensa del dret al risc no significa una defensa del dret a la irresponsabilitat. El risc només és admissible des d’una actitud de responsabilitat i maduresa. I a la muntanya responsabilitat vol dir formació tècnica, experiència i assumpció lliure i voluntària dels riscos. Potser cal començar a pensar una legislació particular pels esports de muntanya que deixi espais a la llibertat, a l’autonomia personal, a la pràctica responsable, al risc.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: En defensa del risc

  1. jordiet diu:

    Mi perdo, que vols tu ara, legislar les sortides al bosc?
    Home, la veritat és que a vegades, quan em trobo amb determinats grups pels voltants de ca meva, em puja la mosca al nas … i, m’agradaria que existis un carnet de …. (excursionista, boletaire, naturista!). Però trobo molt irresponsable, fer segons que amb segons qui i sense tenir una preparació adequada!

Els comentaris estan tancats.