K2, Magic Line i Jordi Corominas

Sens dubte la realització himalaiènca més destacada d’enguany ha estat l’ascensió al K2 per l’anomenada Magic Line. És una escalada extraordinària, absolutament excepcional, fora del temps, en la línia d’aquelles realitzacions que només es fan cada 20 anys i que torna a posar a l’alpinisme català a la punta de llança de l’alpinisme mundial. Malauradament la confosa mort d’en Manel de la Matta durant el descens posa la nota tràgica a aquesta excepcional gesta.

[@more@]

De tot el que he llegit relacionat amb aquesta expedició el que més em crida l’atenció són les declaracions d’en Jordi Corominas. Ell va ser l’alpinista que va fer cim. Quan l’Oscar Cadiach i en Manel de la Matta van decidir retirar-se cap als 8.300 metres perquè veien que la nit els cauria a sobre, en Corominas decideix jugar-s’ho tot i continua cap al cim, on arriba a les dotze de la nit. És una decisió límit, una mena de joc com la ruleta russa. Amb molta sort hi havia una llunyana possibilitat d’èxit, però si es presentava cap problema el més segur era la mort.

He intentat comprendre el que devia passar pel cap d’en Corominas en el moment de prendre la decisió de continuar cap al cim, a partir de la interpretació de les seves paraules en les entrevistes que li han fet. En Corominas és un home tancat, quasi hermètic, i es fa molt difícil penetrar en el seu pensament, ja que no deixa aflorar els seus sentiments. Però potser no hi ha gran cosa per descobrir. En aquestes ascensions les decisions són a caure o creu. La prudència i el seny no hi tenen lloc si es vol triomfar. Hi ha cops que l’aposta és a una sola carta i no té tornada enrera. Potser com a totes les decisions importants de la vida, en el fons tot és molt senzill.

L’èxit de l’alpinisme més extrem és així? Una aposta contra la vida? Una decisió contra la raó? Un compromís amb el risc fins el límit? Un acte irracional?

Des d’un grandíssim respecte i admiració, i sense la més mínima intenció de fer judicis morals, em pregunto per què hi ha en alguns humans que tenen la necessitat vital de viure aquestes situacions límit. Què hi passa pel seu cap? Per què a cops busquem a la vida jugar amb la mort? Quin misteri….

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.