Fa uns dies passava pel Port d’Envalira. Eren quarts de sis de la tarda, el sol s’havia amagat i de sobte em vaig aturar. Aquella posta de sol tenia quelcom inexplicable. Feia dos dies que nevava intensament, però aquell matí la borrasca de nord s’havia retirat. L’atmosfera era puríssima, d’una netedat absoluta. Les crestes i carenes es retallaven clarament perfilades, amb una profunditat infrecuent. Hi havia un color a l’horitzó impossible de definir. Era una barreja de rosa, blau, taronja, gris… Era el color de la posta de sol hivernal desprès de la tempesta. Un dels espectacles més inaudits i inexplicables que ens ofereix l’alta muntanya. Vaig estar uns minuts contemplant com s’apagava el dia, intentant desxifrar la paleta d’aquells colors gèllids que veia a l’horitzó. Estavem a dotze graus sota zero i el fred mossegava. El cos em demanava entrar a l’escalfor del cotxe, mentre els sentits eren incapaços de deslliurar-se d’aquella emoció estètica, barreja de basarda i escalfor.
Mentre mirava els cims de l’Ariège, vaig recordar aquells versos del poeta Shelley, que referint-se al Montblanc va escriure el 1816:
En la fosca pau de les nits sense lluna
en el solitari esplendor del dia, les neus cauen
sobre aquella muntanya…; Ningú les contempla,
ni quan la posta de sol daura els flocs,
ni quan els travessa la llum dels estels.
Res no ha canviat en tots aquests anys…[@more@]
No hi ha res com la calma d’una muntanya nevada