El futur del Pirineu

 

El suplement Ambiental del Temps corresponent al gener tracta un tema que sembla que es comença a posar de moda: quin futur té el Pirineu.

Des de fa prop de 40 anys al Pirineu sembla que només hagi estat possible un model de desenvolupament basat en les pistes d’esquí, i des de fa uns vint-i-cinc anys, agreujat en els darrers 10 anys, s’hi afegeix una fortíssima pressió immobiliària. El sector primària ha anat minvant, fins a quedar en una posició testimonial. Ha estat un model econòmic que indubtablement ha portat benestar i riquesa al Pirineu, i m’atreviria a dir que mai s’hi ha viscut tan be com ara. Només cal repassar les estadístiques per comprovar-ho. Cal admetre que l’esquí ha portat riquesa, comunicacions i serveis a les poblacions, però ha tocat sostre, i ara té més inconvenients que avantatges.

[@more@]

Cada cop s’aixequen més veus denunciant que aquest model està esgotat i que compromet el futur del Pirineu, ja que és desequilibrat, consumeix molt territori i recursos i atempta greument contra l’actiu més important del Pirineu: el paisatge.

Jo ben bé no se que passa, però em penso que estem arribant a un final d’etapa, o si més no, a un cert punt d’inflexió. Després de les experiències de la Cerdanya, Val d’Aran, Valle de Tena o Andorra, resulta evident que s’ha d’aturar aquest febre de construir segones residències i pensar en noves estacions d’esquí. Ja tenim prou experiència a la costa i a la muntanya per saber els problemes que comporta aquest model: especulació, destrucció del paisatge, carestia de vivenda pels indígenes, contaminació, degradació del medi natural… Cada cop hi ha més veus que demanen aturar aquesta fugida endavant i replantejar el futur.

Però si en el diagnòstic podria existir un elevat consens, ningú té clar quin pot ser el futur. Es parla de nous models turístics sostenibles, de més hotels i apartaments enlloc de tantes segones residències, de potenciar l’agricultura ecològica, serveis, petites indústries…

El tema no és gens fàcil, i cal partir de la base que als habitants del Pirineu se’ls ha de garantir el present i el futur, i això bàsicament vol dir feina, vivenda i serveis. Però com? En tot cas ja no com s’ha fet fins ara. Si seguim per aquest camí acabarem de carregar-nos el paisatge, i sense paisatge el Pirineu no és res. Cal coratge, imaginació, diners i apostes atrevides, però estic segur que hi ha sortida.

Tenim la sort o la responsabilitat de ser actors i testimonis d’un moment històric de canvi, on cal i caldrà prendre decisions difícils, però la por no ens ha de guiar, sinó el desig de conservar i potenciar allò de bo que tenen aquestes muntanyes.

 

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El futur del Pirineu

  1. Ramon diu:

    Fa vint o trenta anys Ernest Lluch ja parlava de “comarques inviables”, com ara es parla en geopolítica de països inviables (els subsaharians o els caribenys). Tinc la sensació que l’única opció ambiental (i potser nacional) a Catalunya és elaborar una política molt pensada de reequilibri que, implícitament, s’hauria de fer “contra” l’àrea metropolitana de Barna. Però això ara com ara té un cost social inassumible i cap lideratge polític viable. I fins i tot treure serveis de Barna (com ha fet el departament d’agricultura emigrant en part a Lleida) l’únic que aconsegueix és exportar el model Barna, però no buidar-lo.

Els comentaris estan tancats.