Vaig comprar el darrer llibre de l’escriptor americà James Salter, En Solitario, esperonat per les bones crítiques dels diaris. Per fi un llibre de literatura de qualitat sobre muntanya, escrit per un prestigiós escriptor, pensava. Segons el crític del Pais, Salter escriu sobre un heroi romàntic en el millor sentit de la paraula, els seus reptes íntims i públics. Opina que Salter “habita i fa seva la mística i patologia dels escaladors, la tràgica èpica d’homes buscant desesperadament els espais oberts per així poder-se tancar encara més en ells mateixos”. Per Robert Saladrigas, a La Vanguardia, el protagonista de la novel.la és un romàntic singular, una persona extremadament feble i per això audaç, en conflicte amb la vida diari, esmunyedís amb les dones, animal estepari. Segons el seu parer Salter és un mestre excepcional que ha elaborat un text a consciència, obert i alhora exacte com una figura geomètrica, que des del seu començament fins el final no permet recuperar l’alè.
Amb aquests antecedents em vaig abocar a la lectura de la novel·la amb gran delit, segur de gaudir. I quina decepció!
La novel·la, inspirada en l’escalador americà Gary Hemmings, que despunta a Chamonix, i obté la fama per un audaç rescat al Dru, intenta penetrar en la personalitat d’un alpinista. Salter no coneix ni ha entès l’esperit d’un alpinista. Intenta aproximar-se als seus sentiments, als seus pensaments, a les seves contradiccions, a les pors i angoixes, però es queda a la superfície. Em penso que se li escapa l’autèntica èpica de l’alpinisme, el moll vertebral de la seva mística, o en tot cas no ho sap expressar o jo no ho he sabut entendre.
Sempre he estat un ferm defensor de l’enorme potencial literari de la majoria d’aventures alpines, i sempre he maldat per la mala fortuna literària de tantes i tantes històries de muntanya que podrien ser grans novel·les. Malauradament aquesta n’és una altre. Es una obra fallida, que no penetra en la màgia del gran alpinisme.
Comparteixo amb els crítics la seva opinió sobre l’esforç de contenció formal de l’autor, en la sequedat narrativa, en el despullament expressiu, en el rebuig a l’artifici, en el seu llenguatge subtil, els silencis codificats, però no acabo de veure l’eficàcia d’aquesta tècnica literària, i més aviat em sembla que aconsegueix els objectius contraris als desitjats. Aquesta contenció formal s’alça com un mur infranquejable per penetrar en el protagonista i barra als lectors l’accés al cor de la novel·la, que em sembla en el seu conjunt fallida.
Una nova decepció. No cal que us compreu el llibre. [@more@]
