Un dia de pas havia albirat l’ermita de Sant Ramon i em va quedar el desig de visitar-la. Ahir va ser possible. Des de cal Menudet, en poc menys d’un quart m’hi vaig plantar. És una petita ermita rural, simple, del XIX, sense cap valor històric ni arquitectònic, però amb un encant senzill, potser el de l’obra feta amb amor. Feia bon dia i una mica més amunt vaig veure un turó amb un bandera. Podia aprofitar el matí i arribar-m’hi. La terra és erma, eixuta després d’un hivern sever. Un pagès decidit ha llaurat alguns camps, probablement per preparar-los pels trumfos. La resta són rostolls recremats pel fred. Una mica de boix, quatre pins. El pas d’un petit ramat, d’ovelles o cabres.
Arribo sense problemes a la punta. Un malmès cartell en fusta m’indica que s’anomena Tossal Llissol. Topònim rotund, de pronuncia lleugerament envitricollada. Sobre una fita hi ha un pessebre minúscul, el bou, la vaca, el nen Jesús, Josep i Maria. El lloc és airós, vagament aeri. Poc més de 1.300 metres. La panoràmica magnífica. Del Pedraforca al Taga els cims nevats del Comabona, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigllançada, Puigmal, Balandrau… s’arrauleixen sota un sol que vol ser primerenc, encara que la fredor de l’aire no vol deixar marxar l’hivern. M’hi entretinc una estona. M’hi sento be, lleuger. Puc gaudir d’uns instants de silenci, de solitud, de bellesa, de contemplació. El lloc té una força especial, una atracció probablement telúrica.
Aquest tossal oblidat en un tocom del Prepirineu és tan desconegut que ni surt als mapes. Avui en dia cap excursionista hi fa cap. Ni jo mateix, que hi he arribat una mica per accident. Però alguna persona se l’estima, hi ha posat una bandera, un pessebre i un cartellet. Jo avui també l’he començat a estimar, i com Verdaguer va dir un dia Tota la terra que el meu cor estima, des d’aquesta punta he entès que vol dir l’amor a un país.
[@more@]
