Pujava cap al Pirineu. El dia era radiant i la primavera esclatava per totes bandes. Els camps de blat verds i espigats, ondejaven moguts per l’oritjol matinal. Les flors campaven alegrament als marges, els rebots de les plantes i els arbres s’obrien a la nova vida.Però els meus ulls s’anaven a la barreja de verds a la serra. Un verd fosc i sever dels pins i avets tacat pel verd clar, intens, lluent, puríssim, dels faigs i bedolls. Quin contrast! Un esclat de vida i color, de llum i bellesa. I per sobre la neu de les congestes fonia.
Vaig recordar la frase de l’amic i poeta ocasional Conrad Vilamanyà, que un dia de finals de maig al peus del Puigmal, prop de la font de l’Home Mort, em va dir: "Estimar no és altra cosa que esdevenir, en una primavera inacabable, neu i gleva en la fosa."
[@more@]
Molt bonic, però, qui sap el que és, estimar?