La muntanya de Tor

Amb molta discreció ha passat pels mitjans la noticia sobre una nova sentència judicial sobre la muntanya de Tor. Aquesta és una història apassionant.

Per qui no ho sàpiga Tor és un poblet pirinenc perdut un una vall a cavall del Pallars Sobirà i Andorra, en un lateral de la Vallferrera, sota el Port de Cabús.

[@more@]

El 1896 les tretze families que encara vivien al poble van pactar crear un societat comunal segons la qual la propietat de tota la finca (prop de 3.000 hectàrees que ara pertanyen al municipi d’Alins) seria indivisa o comunal entre tots ells i els seus hereus, amb la condició que vivissin o tinguessin casa oberta al poble. El poble es va anar abandonant i només restava habitat durant l’estiu. En Josep Montané hi mantenia casa oberta durant tot l’any, i per aquesta raó va creure que tenia dret per convertir-se en l’únic propietari, alegant que els altres havien perdut els seus drets a l’haver abandonat el poble. Va iniciar un procediment judicial i va aconseguir una sentencia judicial que li atorgava la propietat plena, però el 1995 va ser assassinat. Però el cervell de l’operació era en Jordi Riba, conegut com en Palanca, tot un personatge. Segons en Palanca ell era l’autèntic propietari, ja que havia heretat la finca de Rossend Montané, germà del Josep Montané. Es van anant succeint els plets i sentencies, i encara van haver-hi més morts i fortissims enfrontaments entre famílies.

Ara hi ha una sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix de manera definitiva (??)que els legítims propietaris de la finca de Tor són els 13 hereus de les famílies que van constituir la societat el 1896.

La vall de Tor és un lloc idíl·lic, perdut en el temps. Val la pena anar-hi per contemplar un paisatge extraordinàriament ben conservat, però especialment unes formes de viure que ja no es troben enlloc. S’ha de conèixer Tor i Norís per entendre com era el Pirineu de fa un segle.

Al Pallars l’afer de Tor és tabú. Els nadius no en gosen parlar-ne. La gent tem en Palanca i als propietaris de Tor. Tothom sap coses però mai les parlarà amb algú de fora. Tenen por i els tres misteriosos assassinats (mai s’ha trobat cap responsable) fan pànic. Probablement el conflicte per la propietat és el que ha permès a Tor conservar-se. El dia que s’hi faci una carretera asfaltada, hi arribi l’electricitat i s’hi obri una fonda, perdrà tot el seu encant. Però llavors serà el moment perquè un escriptor agosarat pugui escriure un llibre explicant una de les històries més formidables dels Pirineus catalans dels darrers trenta anys, amb odis, morts i la muntanya omnipresent com a teló de fons.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: La muntanya de Tor

  1. Cyric diu:

    puerto hurraco al pirineu! bona història, muntanyers 🙂

  2. ester diu:

    hola soc la neta de la sisqueta a i la neboda del lazaro algun problema??

  3. pepita diu:

    BE DONCS JO SOC UNA DESCENDENT DE TOR I LA MAJORIA DE VOSALTRES ESCRIBIU COM SI SAPIGUESIU TOT PERO EN REALITAT NO EN SABEU DE MITJA A LA MITAT

Els comentaris estan tancats.