Al peu del Puigllançada, a cavall de les valls de Gabarrós i Erols, tocant al coll Roig, s’alça vora els 1.300 metres la Pardinella. És una gran pairalia, ben conservada, elegant i airosa. Està lluny dels pobles propers, les vies d’accés són dolentes i les condicions de vida dures. És un mas aïllat, sense veïns a molts quilòmetres, voltada de bosc i alguns prats.
La Loreto hi és filla. Durant 25 anys només la mare i ella hi vivien. La mare era una dona que estava sempre pendent de tot. Quan queia una pedra s’havia de tornar a posar bé, si un mur es desfeia calia refer-lo, s’havia de tenir cura del bosc i dels prats, cada any s’havien de repassar les teules.
Fa pocs anys la mare va morir, però la Loreto no va voler deixar el mas i marxar a Berga amb els germans. Va fer uns arranjaments i ara té una part llogada a l’Anna i el Marc, una parell jove, que amb el Berenguer de poques setmanes i el Martí de dos anys donen una nova vida a la casa. El Marc i l’Anna són els guardes del refugi de Rebost, però quan no estan al refugi la Pardinella és la seva llar. El Marc dona un cop de mà a la Loreto, i té també bestiar propi.
La Loreto tira endavant l’explotació tota sola. Té més de vuitanta vaques que ara avia cap a les pastures del Puigllançada. És una dona valenta, tenaç i decidida, plena de coratge. Diu que la vida allí és molt dura i que si pogués no la triaria, però allò és casa seva i de la seva família, i mentre pugui anirà tirant. Està empipada perquè l’administració amb això del control del bestiar és molt estricte.
A cops penso que gent com la Loreto i altres pagesos que encara mantenen les explotacions en llocs difícils i durs fan molt més pel paisatge, el territori i la natura que lleis del Parlament, decrets de les Conselleries i ordenances municipals. Per això em sembla que l’administració hauria de donar facilitats a aquests masos, arranjar les pistes, assegurar els serveis, i posar pocs entrebancs.
[@more@]
