Eren quarts de deu del matí. Jo havia sortit caminant des de Setcases i volia fer una llarga excursió cap al Costabona, Bastiments i Pastuira. Mentre ganyipava a la collada Verda, als peus del Costabona, escoltava la conversa de mitja dotzena de persones que acaben d’arribar en 4×4. Treien eines dels cotxes: pals, masses, estenalles, claus, filferros, aixades i pics. Eren homes cepats, d’edat mitjana o gran, amb la pell colrada pel sol. Anaven a la muntanya a repassar tot el filat que s’exten des del Puig de les Agudes fins prop del Costabona. L’endemà deixarien lliures les vaques durant tot l’estiu per aquells prats i havien de repassar i reconstruir tot el tancat de la carena perquè les vaques i eugues no passessin a camps aliens. M’hi vaig fixar durant uns minuts. Com es repartien la feina, com s’organitzaven, quin lèxic empraven. Vaig tirar cap amunt. Mentre pujava pensava en la diferència entre ells i els excursionistes. Jo vaig a la muntanya a gaudir, a fer esport i a descansar. Ells hi treballen. Per a mi la muntanya és un lloc d’esbarjo, de contemplació de la natura, que m’agrada neta i lliure. Per a ells és un lloc que cal condicionar per les bèsties i on es juguen els cuartos. Quan ells posen un filat o claven un pal estan construint el paisatge. Quan anem d’excursió ens fiquem a casa seva. Vaig sentir un immens respecte i humilitat.
[@more@]
Tens raó! la veritat és que hi ha més gent que viu de la muntanya que la que ens pensem… Per exemple els pastors amb les ovelles… A mí també em dona la sensació de que estiguis entrant a casa seu…