Amenaça a la vall de Castanesa

Llegeixo al Heraldo de Aragón la darrera iniciativa de l’empresa Aramon. Després de carregar-se la vall d’Espelunciecha per una dubtosa ampliació del Formigal, ara vol construir remuntadors a la vall de Castanesa, a la Ribagorça. El projecte consisteix en crear una nova entrada a l’estació de Cerler per aquesta vall, amb la construcció d’un telecabina de gran capacitat de sis kilòmetres i 36 places, que superaria un desnivell de 600 metres. La intenció és finançar l’obra amb la construcció de 1.900 vivendes a Cerler i a l’entrada de la vall. Aramon explica que s’ha optat per aquesta solució per evitar construir aparcaments a la part alta de la vall (els aparcaments es construirien a 1.200 metres, prop del nucli de La Ribera) i amb una tècnica que només exigeix 8 pilones, el que possibilita que l’impacte sobre el territori i el paisatge sigui mínim.

Els ecologistes han posat el crit al cel, oposant-se a aquesta nova explotació, al·legant que la vall de Castanesa és una de les poques que es conserva integrament en estat de gran puresa i que l’impacte sobre el medi serà molt gran. Els habitants de la vall afectada hi estan d’acord i ja han acordat llogar el terreny a l’estació d’esquí.
Novament es planteja un nou problema sobre el Pirineu que sembla irresoluble. Estacions d’esquí amb una voracitat pel creixement i la construcció immobiliària que no tenen cap respecte sobre el territori. Ecologistes que amb més bona voluntat que possibilitats malden per canviar una cultura turística depredadora sobre el territori i indígenes que veuen en l’or blanc una solució econòmica al seu futur.
El problema és complex i de difícil solució. Per una banda entenc i respecto als indígenes. Veuen que a altres valls s’han enriquit i intenten aprofitar l’ocasió. Potser si jo fos d’allí faria el mateix. Em penso que el problema és la manca de voluntat i imaginació de les administracions en plantejar models de desenvolupament alternatius. Sembla instal·lat el pensament únic que només l’esquí sigui una alternativa pel desenvolupament al Pirineu. L’impacte sobre el territori seria un petit peatge a pagar, però és més important donar un futur als habitants de les valls que uns quants prats, pastures i alguns llacs. Els ecologistes malden en demostrar que hi ha alternatives, que són possibles nous i diferents models de desenvolupament més respectuosos i que el model actual realment ha portat poca riquesa al conjunt de la població i té uns costos socials, ambientals i ecològics del tot inassumibles. El gran públic, i el col·lectiu excursionista en conjunt, és manté aliè al debat i no s’implica.
En fi, encara que hagin de passar 3 o 4 anys per fer-se realitat, una nova amenaça sobre el nostre estimat Pirineu que hem de mirar d’aturar, mostrant que son possibles alternatives respectuoses amb la muntanya i el paisatge. I en aquesta tasca els excursionistes hauriem d’estar en primera línia.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.