Muntanya.net

Continua la dolça tardor d'enguany, de temperatures suaus, dies lluninosos i sol que escalfa. L'hivern s'apropa, però la neu sembla llunyana encara. Mentre preparo els esquis m'entretinc amb fotos com aquesta, que ens recorden hiverns severs i precipitacions generoses. Somnis.

I com sempre, la senzilla saviesa del poeta de Roda de Ter,

I també passaran els dies clars
i tornarà la neu, tancant un cicle,
o obrint-lo, tant se val.
Només nosaltres
Desapareixerem, i potser tot
Per uns instants serà quasi perfecte.

[@more@]

Tweet

L'altre dia, per circumstàncies personals, vaig tenir l'ocasió d'assistir a un acte en un centre excursionista de barri que em va admirar. Era una trobada d'inici de temporada d'un conjunt d'activitats, com tantes que es fan arreu. Però el que em va cridar l'atenció era la vitalitat, empenta, il·lusió i ganes que planava a l'ambient. El local, relativament gran, era a vessar de gent, amb persones de tertúlia al carrer, i a cada racó cada grup hi feia la seva. Els veterans parlant de les seves batalletes, els joves que quedaven per sortir el cap de setmana, els matrimonis que s'explicaven les vacances, els nens joves que corrien amunt i avall. El material es llogava, la secretaria feia tràmits, a la biblioteca uns lletraferits consultaven llibres antics. El President atenia a tothom amb diligència. Tot plegat feia goig de viure. Un petit microcosmos viu, actiu, dinàmic i en moviment.

Poc abans de l'estiu vaig anar a un altre acte a un centre excursionista del cor de Barcelona, i l'ambient era depriment. Quatre jubilats, una manera de fer desfasada, un entorn decadent.

Potser aquesta sigui la realitat del món associatiu excursionista. Entitats que moren i que només s'aguanten per pura biologia, però sense cap futur, amb d'altres dinàmiques, plenes de joventut, arrelades a un barri, amb ganes, projecció i un gran futur al davant. És a dir, un organisme viu, en perenne transformació.

[@more@]

Tweet

Crec que l’enginyer que ha fet aquest projecte hauria de tornar a la facultat. Com és possible que se li hagi acudit projectar una pressa a 500 metres de distància del congost de Montrebei? Com és possible que no haig pensat en construir la presa al mateix congost? És ben evident que construint la presa al bell mig del congost faria estalviar a Endesa molt i molt formigó, ja que no caldria construir parets de càrrega perquè la bòveda es podria recolzar directament? I a més a més tot el projecte quedaria molt més ben integrat en l’entorn. Es podria triar un formigó a joc amb el color de les parets i l’impacte visual seria quasi inapreciable. I amb una mica de sort, encara podria optar a un premi Fad en la categoria de millor disseny industrial dins l’entorn natural. Amb tantes preses, a cops, no es veu lque la solució més senzilla és sens dubte la millor. Per això, proposo encetar una campanya de recollida de signatures per demanar a Endesa que el projecte de construcció d’una presa es faci ben bé dins del congost de Montrebei.

Parlavem en un apunt de fa ja ben bé un any del perill de construcció d'un pont a la banda sud del congost de Montrebei. Ara malauradament un nou perill l'amenaça pel vessant nord.

Endesa vol construir-hi una presa de 33 metres i una central hidroelèctrica a l'entrada del Congost pel nord, en el terme municipal de Sant Esteve de la Sarga i Viacamp. El projecte ha rebut l'aval de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i es va presentar el passat 30 d'agost a Lleida.

[@more@]

De tirar endavant la zona quedaria afectada greument i encara que el congost estrictament no es tocaria, tot l'entorn es veuria malmès indirectament. A banda de l'efecte paisatgista s'afectaria a la fauna i la flora, perillaria la incipient reintroducció de la llúdriga que es du a terme i hi ha el temor que els llots ho embrutin tot. Ràpidament un col·lectiu d'entitats, més de 17, on figura Ipcena, el Centre Excursionista de Lleida i la Plataforma per la Defensa del Montsec s'hi han manifestat en contra oposant-se frontalment al projecte.
 

Malgrat que l'indret on es preveu fer l'obra és una Reseva Natural, està inclòs en el Pein i forma part de la Xarxa Natura 2000, sembla que aquestes figures que en teoria haurien de protegir el territori no tinguin cap importància front la potència i poder d'una empresa com Endesa.
 

Aquest projecte és gravíssim i amenaça un lloc especialment emblemàtic. Tothom, però especialment el col·lectiu excursionista, muntanyenc i escalador s'ha de posicionar de manera contundent i clara en contra i treballar i lluitar com calgui per mirar d'aturar-lo. Crec que és especialment important l’actuació del col.lectiu d’escaladors, que han trobat a la paret d’Aragó i Catalunya el seu Shangrila particular i que s’han de posar en primera línia d’oposició frontal a aquesta bestiesa.

Previsiblement l'Administració Pública i l'empresa titllaran als opositors d'ecologistes de pa sucat amb oli, de nimbys incoherents, d'oposar-se al projecte i voler electricitat alhora i tot un seguit de bajanades. El debat sobre el model energètic és llarg, complex, ple de matisos i amb uns interessos molt poderosos. Caldrà parlar-ne, caldrà acceptar noves preses i centrals, però a Montrebei ni parlar-ne. És un santuari que cal preservar. És i ha de ser intocable.

Tweet

El 24 de juliol de 1906 Jaume Oliveres i el seu company Antoni Arenes, ambdós capellans, van dur a terme una curiosa ascensió al cim de l'Aneto des de Corones. Amb total desconeixement de la ruta, sense cap tècnica ni material suficient, fan l’ascensió per la vall de Corones, però degut a que no portaven calçat adient han de cercar una ruta que els eviti la gelera i les congestes de neu. Així s’enfilen per un estrep cap al pic del Mig, segueixen la cresta cap a l’est i baixen fins el coll de Corones. S’enfilen de nou per la cresta fins assolir el cim de l’Aneto, sense tocar la neu en cap moment. Acabaven d’inaugurar una nova via d’ascensió a l’Aneto, batejada amb molta fortuna per Jean Escudier com via dels descalços. En el descens ressegueixen la cresta de Llosás, per evitar novament la neu, fent el primer recorregut d’aquesta aresta.

[@more@]

Mossèn Jaume Oliveres (La Garriga 1877, Barcelona 1957) ha estat un dels excursionistes més destacats, singulars i extraordinaris de tots els temps i forma part de les figures llegendàries de l'excursionisme català. Dotat d'unes notabilíssimes qualitats muntanyenques, la seva gosadia, resistència a l'esforç i agilitat en les grimpades el durien a fer algunes ascensions memorables per la seva època. A més a més fou un dels primers representants de la pràctica de l’alpinisme en el seu sentit més pur dins el context de l’excursionisme català. En les seves excursions no hi havia cap finalitat científica, artística o patriòtica que el guiés, sinó un gust innat i una atracció pregona per la natura i la muntanya. La seva vida muntanyenca ha estat ben estudiada i resulta apassionant. Fou un autodidacte que defugia cordes i altres estris a la muntanya, sense cap formació i amb una tècnica molt rudimentària, però amb una energia vital, una intuïció per la muntanya, una gosadia i valor excepcionals.

Ara uns excursionistes han trobat una manera força original de recordar aquesta ascensió. Han pujat a l'Aneto a peu, totalment descalços des de la vall.

El divendres 27 d'agost de 2004 en Joan Sebarroja i el Marc Antoni Malagarriga del Centre Excursionista Montserrat, de Manresa, van repetir la via dels descalços sense sabates. El mateix dia del centenari ha estat repetida novament (dilluns 24 de de 2006) per la Tresa Camps, el Carles Camps, del C.E. Solsonès, i el Marc Antoni Malagarriga del C.E. Montserrat.

Seguiu els enllaços i veure fotos de l'ascensió. Val la pena. Així si mai us queixeu de l'ull de poll o de que us fan mal els peus després d'una excursió podreu pensar que no ha estat res, que si haguéssiu fet l'excursió descalços hauria estat molt pitjor! Més seriosament mentre veia les imatges d'aquesta ascensió, pensava en com ens deixem envair per tanta tonteria en relació al material de muntanya. Que si marques, models, nous materials, teixits, pes i lleugeresa, comparatives, etc, etc…

Els nous materials ajuden molt a la pràctica de la muntanya, però encara no s'ha inventat res per substituir a les ganes, la ilusió i la voluntat.

Tweet

De
tots els llocs de la comarca del Ripollès que m’agraden, els
prats del Baell em tenen el cor robat. Sobre la vall de Ribes, front
al Taga i el Puigmal, a poc més de 1.000 metres d’alçada,
aquella petitíssima planúria, on les vaques s’hi
passegen emmandrides, té una màgia que no em se
explicar. El bosc de pi negre, l’ufanosa herba, el decorat grandiós
dels cims ripollesos, dibuixen un quadre de grandiosa visió i
estranya serenitat. Aquest diumenge, tot baixant del Puigmal, m’hi
he deixat caure un altre cop.

S’acostava
el capvespre. Absolutament sol, passejava en un silenci absolut. El
sol s’havia amagat i del fons de la vall pujava la foscor. Lentament
em deixo envair per la pau, per la serenor, per la bellesa del lloc.
Sembla que una mena de força tel·lúrica es
vulgui escapar de la terra i lentament em deixo envair per la seva
energia.

Llavors
recordo la saviesa d’un poeta japonés, Yosune Okura,
esplèndidament traduida per Miquel Desclot:

Jo
prou voldria
estar
quiet per sempre,
com
una roca.

Però
aquest nostre viure
no
admet que res s’aturi.

I
potser si, jo prou voldria gaudir d’aquesta màgia més
sovint, però la vida que ens hem donat no ho permet. Per això
aquests instants fugissers tenen encara més valor.

[@more@]

Tweet

Encara
que ni tan sols ha començat a fer fred, ja s’acosta la temporada d’hivern i el
desig de neu i poder fer esquí per les muntanyes. Els corredors ja estan
entrenant i es preparen. La temporada de competicions d’esquí de muntanya ja
està dissenyada i organitzada.

Avui
vull parlar de Skimountaineering, ja que és un projecte important i ambiciós, impulsat per un català, en Josep Castellet. És
un web que vol recollir i acollir el món de les competicions d’esquí de
muntanya, especialment internacionals. Des dels debats i temes d’actualitat al
calendari de competicions (n’inclou prop de 250) amb les dades de
l’organització, classificacions, etc. A més a més ho fa en vàries llengües, amb
sensibilitat pel català. La gent del web Skimountaineering
ja s’ha posat a treballar i ha actualitzat els calendaris de competicions,
curses i tota mena de proves d’esquí de muntanya per aquesta nova temporada que
s’acosta.

És un projecte ambiciós
que poc a poc es va consolidant i que vol esdevenir la referència internacional
de l’elit de la competició de l’esquí de muntanya, disciplina que té l’objectiu
declarat de voler ser esport olímpic i poder assolir el nivell d’altres esports
professionalitzats i esponsoritzats. Es un objectiu del tot legítim, però al
veure imatges com les que encapçalen aquest comentari (la Pratouille des Glaciars
de l’any passat, correguda al Valais suís), es per pensar-s’ho…

La competició i
les curses són una realitat imparable que han arribat al món dels esports de
muntanya i que no marxaran. Cada dia n’hi ha més i van a més. I de tots els
nivells, des de l’elit més entrenada als esportistes de base. Podrem discutir
si la muntanya és el lloc per fer competicions, si a la muntanya només
competeixes contra tu mateix, si té sentit la muntanya i la competició. Els
debats poden ser interminables i en general estèrils. La competició és una realitat
innegable i cal acceptar-la socialment. Una altra cosa és l’actitud personal de
cadascú, que és molt lliure de participar o no en una cursa. En tot cas les
competicions d’esquí de muntanya i de la resta d’esports de muntanya van a més.

A mi ja em va bé.
De fet, així estic més tranquil i solitari en el meu bocinet de muntanya…

[@more@]

Tweet

En
els darrers mesos sembla que la comunitat bloguera de muntanya a casa
nostra s’ha animat una mica. Avui, diada de Tots Sants i d’eleccions,
m’he entretingut a ordenar i estructurar una millor els enllaços
dels blocs de muntanya. Estan recollits per categories a la banda
dreta d’aquesta plana. Quan tingueu temps val la pena que hi doneu un
cop d’ull, ja que n’hi ha de força interessants.

Em
criden l’atenció els blocs d’escalada i d’escaladors. Han
florit com a bolets i entre ells s’ha creat un bon rotllo especial.
Hi ha força interactivat i em consta que mitjançant els
blocs s’ha fet alguna “kedada” d’escaladors, s’ha format alguna
cordada i es passa informació d’interés. És un
petit fenomen a seguir.

La
resta d’esports de muntanya no sembla que estiguin tan animats, o si
més no, que tinguin reflex en els blocs.

Però
no n’hi ha prou en crear un bloc i fer una dotzena d’anotacions. El
major repte d’un bloc consisteix en assegurar la seva continuïtat.
Tots tenim aquest desafiament.

Coneix
algun altre bloc de muntanya que valgui la pena conèixer?

[@more@]

Tweet

Seguint
les passes d’aquesta dolça tardor, en una mena de pelegrinatge
imprescindible, dissabte vaig caminar pel Puigsacalm. És una
visita que procuro acomplir cada any. Aquella contrada em té
pres, encisat, sobretot a la primavera però especialment a la
tardor. Tot ell és la bellesa materialitzada. Sembla un jardí
anglès, massa gran per ser artificial i prou humanitzat per
ser acollidor.
Des
de coll de Bracons per la font Tornadissa els colors de la tardor
senyorejaven els boscos, de bedolls immensos i boixedes ufanoses.
Grocs, ocres, marrons, fulles caigudes. Temperatura anormalment alta
i gespa anormalment verda als Rasos de Manter. Al cim mirava i
remirava. Del Bassegoda a Montserrat, del Canigó al
Pedraforca. Mentre prenia el sol com un llangardaix recordava que un
dia, Verdaguer ja ho havia escrit: “tota la terra que el meu cor
estima”.

[@more@]

Tweet

Fa
uns dies va sortir publicat en un breu dels mitjans de comunicació
que fins el moment els bombers havien dut a terme el rescat de 47
persones perdudes o accidentades en tasques de recollida de bolets.
És a dir, havien rescatat 47 boletaires. La noticia és
de mitjans d’octubre i enguany sembla que la temporada es pot
allargar gràcies a les suaus temperatures, pel que el comput
final serà sensiblement superior.

La
noticia no diu si els bombers pensen cobrar a aquests boletaires pels
rescats, si consideraran que han incorregut en situacions de risc o
imprudències temeràries. M’agradaria saber en el mateix
període de temps els rescats de muntanyencs duts a terme. Em
penso que la xifra serà inferior.

Esperem
que no es perdin gaires més boletaires i que els bombers i els
seus caps meditin sobre si cal amenaçar a la gent amb
possibles cobraments o simplement cal insistir en exigir més
formació i responsabilitat i tractar a tots els col·lectius
per igual, independentment de l’activitat que duguin a terme.

[@more@]

Tweet

Obres a Vallferrera

Comentava
en un anterior
apunt la subvenció d’un milió d’euros que havia
previst la Generalitat per l’ampliació o modernització
de refugis de muntanya. Aquestes subvencions estan emmarcades en la
primera fase del Pla Director d’Instal·lacions i Equipaments
esportius de Catalunya (PIEC). Ja
s’ha resolt
aquesta convocatòria per part de la Direcció General de
l’Esport i s’han decidit atorgar les següents subvencions a 7
refugis.

Refugi
de Ventosa i Calvell, 42.600 € (CEC)
Refugi de Colomina, 96.600 €
(FEEC)
Refugi de Vallferrera, 392.300
(FEEC)
Refugi de la Restanca, 183.400 €
(FEEC – Conselh Generau d’Aran)
Refugi de Rebost, 67.700 €
(UEC)
Refugi d’Ulldeter, 178.200 €
(CEC)
Refugi de les Clotes, 38.900 (UEC)

Aquestes
han estat les ajudes atorgades a tots els projectes presentats. És
fàcil observar que s’ha fet una distribució molt
equilibrada i calculada per acontentar a tothom, encara que per
aquest mateix motiu ningú està prou content. S’han
repartit els diners entre les tres institucions més
representatives titulars de refugis, s’ha atorgat la quantitat més
gran a un refugi amb molt història i que necessitava una
urgent reforma i no s’han oblidat les muntanyes del sud.

Cal
felicitar per aquesta iniciativa i desitjar que continuï en el
futur. Esperem poder inaugurar les reformes aprovades en un termini
raonable i que facin un bon servei al col·lectiu
excursionista.

[@more@]

Tweet