Caliu als centres excursionistes

 

L'altre dia, per circumstàncies personals, vaig tenir l'ocasió d'assistir a un acte en un centre excursionista de barri que em va admirar. Era una trobada d'inici de temporada d'un conjunt d'activitats, com tantes que es fan arreu. Però el que em va cridar l'atenció era la vitalitat, empenta, il·lusió i ganes que planava a l'ambient. El local, relativament gran, era a vessar de gent, amb persones de tertúlia al carrer, i a cada racó cada grup hi feia la seva. Els veterans parlant de les seves batalletes, els joves que quedaven per sortir el cap de setmana, els matrimonis que s'explicaven les vacances, els nens joves que corrien amunt i avall. El material es llogava, la secretaria feia tràmits, a la biblioteca uns lletraferits consultaven llibres antics. El President atenia a tothom amb diligència. Tot plegat feia goig de viure. Un petit microcosmos viu, actiu, dinàmic i en moviment.

Poc abans de l'estiu vaig anar a un altre acte a un centre excursionista del cor de Barcelona, i l'ambient era depriment. Quatre jubilats, una manera de fer desfasada, un entorn decadent.

Potser aquesta sigui la realitat del món associatiu excursionista. Entitats que moren i que només s'aguanten per pura biologia, però sense cap futur, amb d'altres dinàmiques, plenes de joventut, arrelades a un barri, amb ganes, projecció i un gran futur al davant. És a dir, un organisme viu, en perenne transformació.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.