El Baell

De
tots els llocs de la comarca del Ripollès que m’agraden, els
prats del Baell em tenen el cor robat. Sobre la vall de Ribes, front
al Taga i el Puigmal, a poc més de 1.000 metres d’alçada,
aquella petitíssima planúria, on les vaques s’hi
passegen emmandrides, té una màgia que no em se
explicar. El bosc de pi negre, l’ufanosa herba, el decorat grandiós
dels cims ripollesos, dibuixen un quadre de grandiosa visió i
estranya serenitat. Aquest diumenge, tot baixant del Puigmal, m’hi
he deixat caure un altre cop.

S’acostava
el capvespre. Absolutament sol, passejava en un silenci absolut. El
sol s’havia amagat i del fons de la vall pujava la foscor. Lentament
em deixo envair per la pau, per la serenor, per la bellesa del lloc.
Sembla que una mena de força tel·lúrica es
vulgui escapar de la terra i lentament em deixo envair per la seva
energia.

Llavors
recordo la saviesa d’un poeta japonés, Yosune Okura,
esplèndidament traduida per Miquel Desclot:

Jo
prou voldria
estar
quiet per sempre,
com
una roca.

Però
aquest nostre viure
no
admet que res s’aturi.

I
potser si, jo prou voldria gaudir d’aquesta màgia més
sovint, però la vida que ens hem donat no ho permet. Per això
aquests instants fugissers tenen encara més valor.

[@more@]

Tweet