Seguint
les passes d’aquesta dolça tardor, en una mena de pelegrinatge
imprescindible, dissabte vaig caminar pel Puigsacalm. És una
visita que procuro acomplir cada any. Aquella contrada em té
pres, encisat, sobretot a la primavera però especialment a la
tardor. Tot ell és la bellesa materialitzada. Sembla un jardí
anglès, massa gran per ser artificial i prou humanitzat per
ser acollidor.
Des
de coll de Bracons per la font Tornadissa els colors de la tardor
senyorejaven els boscos, de bedolls immensos i boixedes ufanoses.
Grocs, ocres, marrons, fulles caigudes. Temperatura anormalment alta
i gespa anormalment verda als Rasos de Manter. Al cim mirava i
remirava. Del Bassegoda a Montserrat, del Canigó al
Pedraforca. Mentre prenia el sol com un llangardaix recordava que un
dia, Verdaguer ja ho havia escrit: “tota la terra que el meu cor
estima”.
[@more@]
Molt bonica foto.
Felicitats pel blog.