Les serres, valls i muntanyes de l’Alt Urgell em tenen fascinat. No per la seva altivesa o dificultat. No, m’atrau la seva solitud, el silenci de tota la comarca, la vastedat de les seves dimensions, les restes humanes d’un passat que no tornarà. Des de coll de Nargó fins la frontera amb Andorra, les valls que s’estenen a banda i banda del Segre són un món a descobrir. Poc a poc les vaig visitant totes. Ara, en pocs dies, he pogut fer dues escapades que m’han confirmat el caràcter de l’Alt Urgell.
La primera ha estat l’ascensió al Coscollet des de coll de Nargó. Començo amb una bona estona de contemplació de l’ermita de Sant Climent. Mai em canso de contemplar-la. Té una rusticitat, una harmonia, una senzillesa exemplar, i és una de les esglésies romàniques amb més encant de tota la comarca. Una mica més enllà de Les Masies comença una llarga pista per la serra d’Aubas. L’estat del pis és excel·lent fins la casa d’Aubàs, aparentment habitada, com l’Oliva, i després es degrada. Avui el temps és gèlid, i malgrat un sol lluent estem tot el dia uns quants graus sota zero. El bosc és mort, la natura reclosa per intentar sobreviure.
[@more@]
Vaig guanyant alçada, entre revolts, deixant enrere algun corral i borda. A la part alta hi ha una mica de neu a l’obaga. L’arribada al Coscollet és gratificant. Una perspectiva aèria, acompanyat d’un ventet gèlid que talla la respiració. Tota la depressió central està sota una densa boira i el sol hi rebota creant una lluminositat de rara intensitat. El tallat i la paret del Coscollet és verticalíssim. A l’altra banda els rasos del Port del Comte, blancs i lluents. Una punta del Cadí, les muntanyes de la Rabassa, la serra de SantJoan, el Boumort, el Turbó i Cotiella. Grandiós.
Retorno pels prats de Can Barceló. Petit altiplà, amb alguna masia abandonada. El Pla de Tolustre m’embruixa. El vent bat amb força, el fred és molt viu, el sol s’amaga. Camino mentre penso com es devia viure aquí fa anys. Solitud, esforç i treball en una terra aspre i dura. Pura supervivència.
M’arribo a Gabarra. Poblet encimbellat, perdut en un racó de món, amb algunes cases arranjades. Només fumegen quatre o cinc xemeneies. El sol és pon, les ombres s’allarguen, el fred ho gela tot. Campanaret d’espadanya sobre una bases rodona.
En un extrem del poble saludo a una velleta. Xerrem sobre el fred. Malgrat estar acostumada està espantada. El fred de la nit anterior (-12) li ha gelat les canonades i no té aigua a casa. Sola i valenta intenta arranjar-ho. Em diu que al poble només hi viuen una dotzena escassa de persones, grans. Oliana i Coll de Nargó estan lluny. Fa molt fred. Em quedo amb una expressió “A fe de Déu, com hi ha món!” Ho diu tres cops en una conversa de pocs minuts. Feia anys que no sentia aquesta expressió. Quina bellesa! La llengua encara és ben viva.
L’Alt Urgell, per retrobar-se amb la solitud absoluta, amb el silenci, amb un mateix!
He quedat encantat literalment, nomès he llegit aquest text, pero tornaré.