Aquella matinal havia de ser curta. M’esperaven a casa per dinar. Havia triat un itinerari senzill, a un cim secundari que fins llavors sempre deixava per més endavant. La pujada havia estat sensacional, per un torrent engorjat, amb grans desploms. Al cim estava sol. Vaig prendre el sol durant mitja hora, deixant-me acaronar pels raigs calents de la primavera. El descens fins el punt de sortida va ser ràpid, dues hores escasses, però inclement. Un sol de justícia, aclaparador, per un camí erm, només amb matolls de boix i argelaga. Cap ombra, cap respir. Temperatura alta, suors, sufocs i sensació d’agobiament. L’aigua de la cantimplora s’havia acabat i la gola cada cop estava més seca. Com vaig poder, mig marejat per la calor, vaig arribar al punt de sortida.
Allí la vaig trobar. Era una font senzilla, amb dos brocs. Rajava una aigua neta, fresquíssima. Bevia, em refrescava els polzes, els braços, tot el cos. L’aigua de la font em retornava a la vida. Una llegenda simplement deia: Font bona. Tota la saviesa en només dues paraules.
Llavors vaig recordar els versos de Joan Maragall
A l’hora que el sol se pon,
Bevent al ragi de la font,
He assaborit els secrets
De la terra misteriosa.
[@more@]
