Un dels moments més màgics de les excursions a mitja muntanya a la primavera són les primeres hores del matí. La llum comença a aixecar-se, el sol no ha sortit encara, i la natura recobra la vida. Lentament comencen a sentir-se els cants d’alguns ocells. Poc a poc d’altres s’hi afegeixen. De sobte s’organitza un concert meravellós, caòtic, ple de vida. Una piuladissa barrejada, delicadissima, indestriable. Uns sons dolços, alguns aguts, altres greus. Aquí la cançó d’un pinsà, enllà el crit d’un corb, llunyà la refilada del rossinyol. A cops sento el ressò majestàtic del Picot. És una melodia grandiosa, elegantíssima, d’una profunditat espessa que omple de ressons tot el bosc. I l’alegria del Cucut, que emplena sempre de música els arbres. “No sé que hi hagi res més ple de gràcia, ni que ens faci una emoció tan fresca, com sentir el cant del cucut, si reposem una estoneta, després de caminar i caminar, a l’ombra d’una fageda d’aquelles que no s’acaben mai…” va dir el mestre Josep Maria de Segarra en el seu llibre Els ocells amics.
El concert s’allarga fins les deu o les onze del matí, quan la calor fa reposar els ocells. Cap músic, ni tants sols Bach, ha aconseguit mai escriure unes sons tan bells. La senzilla piuladissa dels ocells, quin goig!
[@more@]
que bonic =)