Ahir diumenge vaig donar un tomb per la serra del Tallat. De fet és quasi una gosadia anomenar serra als turons que s’alcen entre el sud de l’Urgell i el nord de la Conca de Barberà. Resten enrera les planures de cereals de l’Urgell i es comença a insinuar els ceps, les oliveres i els ametllers de la Conca de Barberà. Les feixes de conreus, aguantades per mil·lenaris murs de pedra seca, estan progressivament envaïdes pels pins. Els caçadors disparen trets a la llunyania, i a l’acostar-se a algun poblet se senten els lladrucs d’un gos tancat i la piuladissa dels ocells. És una terra de grans olis, vins aspres i olives fortes.
Sonen les campanes de Vallbona de les Monges cridant a oficis. Mentre camino intento esbrinar les raons per les que aquest país acull tres monestirs tan importants com Poblet, Santes Creus i Vallbona. En conec les raons històriques i religioses, però em sembla que també ha d’existir alguna mena de motiu geogràfic per atraure durant milenis a aquests camps i feixes a persones a la recerca del transcendent i l’espiritualitat.
Recentment s’ha marcat el GR-175, conegut com la ruta del Cister, com a ruta per enllaçar els tres cenobis. Molta gent el recorre a peu o en bicicleta i el segueix, potser més com a distracció esportiva que espiritual. És una bona idea i ho apunto a la llista dels projectes a fer.
Mentre continuo caminant i donant-li voltes a la força espiritual d’aquestes contrades, recordo el salm “Encomana al Senyor el teu camí, confia’t a Ell, i Ell obrarà”
[@more@]
