Es va publicar fa poc al diari francès Liberation un article de François Carrel sobre la realitat dels guies de muntanya a França. Sota el provocador títol de “Cordades deprimides”, l’autor intenta fer una diagnosi de l’estat del sector a França. Segons el periodista, els guies de muntanya francesos estan patint una situació de crisi d’identitat. Sotmesos a la pressió de clients que volen viure grans emocions amb la màxima seguretat i garanties absolutes, sense acceptar els riscos inherents a les activitats de muntanya, la pressió d’empreses i agències a la recerca de la màxima rendibilitat i uns accidents cada cop més nombrosos i amb importants conseqüències judicials, sembla que els guies hagin perdut la seva raó de ser clàssica.
[@more@]
A França existeixen al voltant de 1.300 professionals, quasi tots associats al Sindicat Nacional de Guies de Muntanya. Durant decennis els accidents estaven estabilitzats al voltant dels 4,5 morts anyals, però al 2002 n’hi ha hagut 6, el 2003 5 i 9 al 2004. En aquest context, sota la pressió dels clients, de les empreses, dels jutges i les assegurances, els guies es troben insegurs, descontents i desconcertats.
El mite del guia-heroi, superhome, capaç de resoldre qualsevol situació de perill, sembla que s’ha acabat. Els guies no es troben còmodes en el nou context social.
Potser és que l’entorn està canviant, adaptant-se a les noves realitats, i la professió de guies sigui reàcia a acceptar aquest canvi perquè qüestiona el seu estatus? El problema és complex i amb importants implicacions ètiques, però em penso que el problema és més de canvi i adaptació que d’autèntica crisi estructural.
Com està la situació aquí? Properament en parlarem, però com diu el proverbi castellà, “Cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar”…
