En un apunt anterior parlava dels haikus. Des de llavors he anat remenant aqui i allà i cada cop soc més aficionats a aquesta forma poètica. M'agraden per la seva aparent senzillesa, perquè veuen en la natura una font d'inspiració, perquè no exigeixen rima. Un haiku intenta atrapar un instant, un moment fugisser on l’home està en contacte amb la natura, posant en evidència la tensió entre elements.
El haiku és simple, no té significats ocults, però pot tenir una potència extraordinària, pot crear imatges interiors fortes. La seva grandesa rau en la ressonància que desvetllen simplement 17 sil.labes.
Tafaneixant per la xarxa trobo el bloc de A la contra, d'un enamorat dels haikus. I aquí hi ha una petita mostra d'alguns exemples fets des del cim del Taga.
[@more@]
Si la boira t’amaga/ la muntanya, sempre/ restarà el llibre. Obert.