El
despertador sona a les 6 del matí. Ràpidament menja
quatre galetes, un iogurt, es calça les botes i amb la
motxilla a l’esquena tanca amb cura la porta, ja que la família
encara dorm.
Fa
temps que no està fi, les mateixes molèsties i dolors
que des de fa un any no l’abandonen i que ha esdevingut una malaltia
crònica, sense que els metges li sàpiguen trobar
solució.
Lentament es posa a caminar. El recorregut
serà llarg però senzill. Als pocs minuts se n’adona que
la maquina no tira. Les molèsties i dolors el deixen sense
forces, sense esma, sense empenta. Malgrat tot, tenaçment i
patint, continua durant una hora i mitja, fins que esgotat seu a una
pedra. Fa massa estona que és conscient que no podrà
continuar. Una barreja de tossuderia i orgull mal entès
l’impedeixen acceptar novament una altra renúncia. Finalment
decideix tornar cap a casa. Avui tampoc no podrà ser. La
malaltia ho torna a impedir. Com la setmana passada, com fa quinze
dies, com el darrer pont, com les vacances de setmana santa o nadal.
Arriba al poble tot just quan obren les botigues i compra un bon tall
de coca i el diari. Obre la porta de casa i tothom encara dorm.
En
silencia es posa a llegir el diari mentre menja la coca, entristit i
apagat. Una nova excursió frustrada. Tindrà final
aquest mal son?
[@more@]
