Núria

Enguany
se celebra els setanta cinc anys de l’arribada del carrilet a Núria. És un
celebració com tantes d’altres, i pot tenir el ressó que li vulguem donar. En
tot cas aprofito la celebració per apuntar unes quantes notes sobre Núria que
fa temps que volia escriure.

[@more@]

Jo,
com tanta gent, vaig conèixer l’alta muntanya a Núria, quan gràcies al
transport públic s’hi podia anar fàcilment quan no es tenia cotxe particular.
Recordo excursions i ascensions hivernals a Núria amb passió. Recordo també
l’antic refugi i les tronades cel·les com a aixoplucs bruts, sorollosos i plens
d’encant.

Núria
anava entrant en una decadència que semblava irreversible, fins que la Generalitat en va
agafar les regnes. La idea era renovar integrament totes les instal·lacions i
construir una estació de muntanya moderna, de qualitat i confortable. Abocant
una quantitat de diners notable s’ha aconseguit renovar tots els edificis i
equipaments. Amb intel·ligència s’ha evitat la temptació d’ampliar l’estació
d’esquí (el que hauria desfigurat el paisatge) i també s’ha evitat l’arribada
de l’automòbil a la vall per Fontalba, el que hauria estat la mort de Núria.

Des
de fa anys Núria és una estació de muntanya de nivell europeu, com tantes de
Suïssa o Àustria.

Fins
aquí res a dir, però en aquest procés els que hem rebut en part hem estat els
excursionistes, o si més no un tipus d’excursionistes. Es va clausurar l’antic
refugi amb la promesa d’una remodelació i ampliació que mai s’ha dut a terme.
L’hotel té preu de luxe, les noves cel·les també i la dinàmica i horaris de
l’alberg no estan pensats pels excursionistes. A l’estiu hi ha habilitat un
desangelat espai d’acampada que convida a marxar ràpidament. Ara Núria és una
estació turística de muntanya, però ha perdut el seu esperit, el seu sabor, la
seva ànima. A Núria s’hi pot fer excursions, però ja no és un lloc
excursionista. És un indret turístic.

Per
això tinc uns sentiments contradictoris cap a Núria. Grans records, alegria que
s’hagi evitat l’arribada del cotxe però una certa sensació d’haver estat
foragitat. Quan torno d’excursió i hi passejo veig uns prats massa nets i
perfectes, unes instal·lacions impecables, un muntatge perfectament organitzat,
un carrilet puntual, però jo m’hi sento una mica aliè. No és el meu Núria ni la
meva muntanya.

Enguany
l’estació està fent publicitat d’importants obres al carrilet. En concret es
vol obrir un gran túnel sota el Roc del Dui, entre el túnel del Navarro i de
Fontalba. Seria un túnel llarg, de 1.330 metres. Suposo que deu ser una
construcció necessària, per evitar despreniments i guanyar seguretat, però ja
tremolo. On aniran a parar tots els abocaments? S’ha construït una pista per
les obres, però que se’n farà d’aquesta pista?

Continuen
els rumors que parlen de la continuació de la pista de Fontalba fins el
Santuari. Vull pensar que si es construeix el túnel es per no fer la pista, ja
que l’arribada del cotxe seria la mort de la vall.

En
tot cas espero amb delit un llibre que està preparant el professor de la Universitat de Vic
Joan Maria Puigverd que publicarà la propera tardor. El títol serà
“L’alpinització de la vall de Núria” i sembla que serà un bon estudi de les
transformacions de la vall des de l’arribada del carrilet. Aquest llibre
s’afegirà a una extensa i interessant bibliografia sobre Núria.

A
Núria s’hi ha de tornar, però ja no pel seu particular ambient i acolliment,
sinó per les formidables excursions que s’hi poden fer. Potser és el signe dels
temps.

Tweet