Recupero
el retall d’una revista estrangera, que vaig robar l’hivern passat en un llarg
vespre a un refugi francès, mentre a fora nevava intensament.
L’article
és titula “Per què tenim fam de natura?” i és una llarga reflexió sobre el
desig de contacte i convivència amb la natura de l’home actual.
El
raonament és senzill i poc novedós. L’actual home occidental del primer món és
urbanita i està fart d’un tipus de vida apressat, agobiant, amb una pressió
laboral constant. Viu en unes ciutats sorolloses, brutes i polucionades. Aquest
home té un desig, quasi necessitat, de clorofil·la, de natura, de contacte amb
el bosc, els prats, les muntanyes, el desert, el mar. Però a més a més té desig
de solitud, de silenci, de llibertat, de saviesa, d’humilitat, de simplicitat,
d’un temps lent, d’un ritme humà, d’un retorn a allò essencial….
[@more@]
Uns
tenen un apropament a la natura des d’una visió contemplativa, quasi mística,
mentre altres hi busquen un escenari merament esportiu, i uns pocs hi cerquen
espais de wilderness. En el fons hi ha un desig de tornar als orígens, a la
font primigènia de l’home que ve de la natura, on hi troba el seu motor vital.
Es
interessant de l’article la remarca que no es planteja una confrontació entre
natura-civilització, sinó que es cerca un nou equilibri entre natura i
civilització, una nova relació de convivència. No abandonar l’anomenat mon
civilitzat, sinó deixar-lo durant un cert temps, per recarregar piles i poder
tornar-hi recuperat. Es propugna una nou pacte home-societat-natura.
Resumidament
això és el que explica aquest article. Res de nou. Hi ha molts aspectes a
concretat (biològic, filosòfic, antropològic, econòmic) i serrells merament
anunciats i que es merexerien un tractament més aprofundit.
En
tot cas penso que si aquest corrent en el fons no està cercant una mena de
natura idealitzada, un paradís artificial fet a mida. Entenc i comparteixo
aquest desig de retorn a la natura, però no entenc que s’hagi de fer en un 4×4
i hotel de luxe. El món occidental que ens hem fet està massa allunyat de la
natura. Voler deixar uns petits paradisos, per recarregar-hi piles i després
retornar al món urbà, té poc sentit. És fals. El que s’hauria de procurar és
modificar el món urbà i el seu estil de vida i canviar el sistema econòmic per
tal que sigui més respectuós amb l’home i la natura. Uf, quina complicació.
Parlar d’això exigeix milers de planes.
Desenganya’t Enric: els únics paradisos són els perduts.
Ho sento, Ramon, no ho crec: els paradisos encara existeixen, el problema és que els volem adaptar a les nostres necessitats. Una vegada vaig conèixer a una noia que em va dir que el seu petit paradís particular era una platja hawaiana amb hotel i aigua. Jo li vaig respondre que el meu era Pallars endins, on Jesucrist segur que no hi hauria perdut l’espardenya. Em va prendre per boig i salvatge, però encara avui no he pogut entendre com se li pot dir paradís a alguna postal de vacances…