Els dies cauen de manera imperceptible, les hores s’escolen lentament. A cops creu que el temps s’ha aturat. L’hivern és llarg, la nit persistent, la primavera llunyana i l’albada incerta. La grisor de la rutina ho ha envaït tot, la quotidianitat imposa la seva llei, desbordant les rescloses de la vida. Ell n’és conscient i una tristor infinita l’envaeix. Tristor? Melangia? Potser la maleïda consciència?
Sense adonar-se, la pell aspre, el garranyic del ossos i la carn flonja li recorden que la fruita és més madura que verda. L’enyor es fa present. Quan s’atreveix a mirar enrere descobreix atemorit que les planes del seu llibre estan escrites amb una lletra menuda i atapeïda. Els records s’alcen i els absents dolen. Alguns instant han passat, algunes ocasions han caducat, i la certesa d’un retorn impossible li causa vertigen, l’acosta a l’abisme.
Pensa que es comença a conèixer. Il·lús! Veu passar el món, i cada cop s’hi sent més estrany. No és que no l’entengui, simplement s’hi sent aliè. Aixoplugat en la seva illa, se’l mira de lluny, protegit i segur per altes muntanyes.
I se sent sol. La solitud, l’oximoron perfecte. Desig i por, necessitat i temença. Voluntat de fortalesa i convenciment de feblesa. Tanmateix s’atreveix a redactar els fulls en blanc i descobreix sorprès que encara te mots per escriure. L’alfabet ha esdevingut agredolç però no és del tot corcat. Sap de la força del mot. Imparable, impredictible, del tot impenetrable
Agafa un mapa de la lleixa i marxa cap altres móns. Durant una estona serà feliç.
[@more@]
