A La Contra d’avui de La Vanguardia es publica una entrevista a l’alpinista basc Juanito Oirzabal. És una mica fluixeta, com és habitual en aquesta secció. De fet va adreçada al gran públic i no als muntanyencs, però em penso que el personatge no dóna per gaire més.
Sempre he tingut una sensació ambivalent amb el Juanito. Una admiració i respecte enorme per les seves ascensions (de fet ha pujat els 14 vuitmils i té un total de 21 cims d’aquesta cota amb les repeticions) i això ho pot fer poquíssima gent. Però alhora tinc una certa incomprensió per la seva filosofia alpina. No l’entenc gaire, però em penso que potser no hi ha gaire per capir. Juanito puja muntanyes de l’Himalaia perquè és l’únic que sap fer. No es menja gaire el “tarro” ni hem de cercar explicacions filosòfiques, espirituals o transcendents. És una filosofia summament primària, intuïtiva i impulsiva, però radical. Cal respectar-ho. Tanmateix em penso que hauria de pensar més on es fica. Només cal repassar la seva darrera ascensió al K2, per la que ha pagat un preu altíssim. Pel que diu a l’entrevista vol tornar a les alçades, sense adonar-se (o potser si?) que aquesta ruta és un bitllet per la mort. Com diu fa molts anys que conviu amb la mort i no li té cap por. S’hi retrobaria amb molts amics. Inconsciència o lucidesa?
El títol de l’entrevista és M’agrada patir. Tema interessant. Un altra dia parlarem del patiment a la muntanya.
[@more@]
He llegit l’entrevista que esmentes a La Retaguàrdia i el paio m’ha semblat un primitiu bastant «testicular»: potser hi ha un fons de culpa molt similar al tema del «boc expiatori» de René Girard en el Sr. Juanito: algú s’ha d’oferir en sacrifici als déus de les muntanyes. Però sempre serà més sanitós oferir-se als abismes i als cims que a la desesperació eròtica, posem per cas. De penjats n’hi ha de tota mena, oi?