Una trucada telefònica em dona la mala nova. El X.T i el P.B han mort als Alps. Feia dies que s’els donava per desapareguts i finalment els pitjors temors s’han confirmat. Sembla que havien culminat la integral de Peuterey al Montblanc, però en el moment de sortir al cim un empitjorament de les condicions els va fer descendre directament per la Tournette. Allí possiblement una relliscada sobre gel viu va provocar l’accident. En aquests casos ens agafem als detalls i a les circumstàncies del cas, però això no té cap importància. Allò realment important és que han mort. Ambdós eren molt bons alpinistes, estaven en primera línia. L’any passat va ser el Manel de la Mata. Sempre cauen els millors.Durant tot el dia no m’ho trec del cap. Havia treballat força amb el X.T i em van venint glopades de records. Però sobretot penso en els seus propers, en els pares, germans, companyes, amics. En el seu dolor, el seu patiment, el seu buit. Revisc la mort a muntanya d’altres amics. Dies de plors, d’immens dolor. Avui estic menjant una llonganisa sota una alzina, prop d’Obarra. M’ajec i miro al cel. Els núvols van creixent, s’allarguen, es fan grans i finalment es desfan. Passo l’estona en silenci, contemplant aquest bell espectacle. Potser la vida sigui això, un anar-se fent, créixer per desfer-se, fins que finalment tot s’esvaeix. Per uns serà una malaltia, per altres una topada amb el cotxe, potser un accident de muntanya, però finalment tot fineix. Ens tornarem a preguntar si tot plegat paga la pena, si la muntanya s’ho val. I no trobarem respostes satisfactòries, però continuarem anant a la muntanya. Potser una mica més savis, segurament més tristos quan recordem als absents, no sempre més feliços, però la muntanya és una necessitat indefugible per intentar trobar un sentit a tot plegat. Descansin en pau i mols ànims als seus propers.
[@more@]
Quan passen fets així et replanteges moltes coses i sobretot t’adones que val la pena aprofitar la vida al màxim fent allò que més t’agrada. La muntanya o allò que t’ompli de veritat.