Després d’aquest llarg parèntesi estival reprenc el contacte amb el bloc. He estat durant tot aquest temps voltant per la muntanya, enguany no m’he mogut del Pirineu. Tot ha anat bé, la salut ha acompanyat, i encara que no he fet res excepcional m’he entretingut força. He pogut estar sense tocar cap dia l’ordinador.
M’acomiadava en l’anterior post abans de les vacances dient que marxava al Paradís. El meu Paradís són les muntanyes, les valls, els cims, els llacs, els boscos, tota la natura. He tingut l’immens privilegi d’estar molts dies donant-hi voltes. Hi ha hagut una mica de tot: bon temps, pluges, calor i fred, inclòs una mica de neu, m’he mullat i he suat. He tornat a llocs molt coneguts i n’he descobert alguns de nous. Poc a poc ho aniré explicant en aquest diari de muntanya, ja que he pres moltes notes. Des de que tinc aquest bloc miro i interpreto moltes coses i situacions en clau de bloc, en clau de petita literatura. Estic rumiant si això és positiu o no. No ho tinc clar encara. També he constatat que el Paradís de lluny, imaginat i pensat, és una mica diferent que viscut. M’agrada molt estar a la muntanya, però també constato que pensar-hi sense ser-hi no és tant frustrant com creia.
[@more@]
I sobretot ningú, ningú et podrà treure mai el record de les muntanyes que has fet teves. Salut!