Tardor

La tardor, l’estació de l’any més subtil, més bella, més melancòlica, més emocionant. No cal dir com m’agrada la tardor, com m’agrada passejar pels boscos, com m’agrada contemplar els colors de les fulles dels arbres, com m’agrada el traspas cap a l’hivern, com m’agrada gaudir del color de la seva llum.

Enguany estem tenim una tardor molt dolça, de temperatures altes, sense bolets. Les fulles van endarrerides, i encara en queden moltes als boscos. Sempre intento a la tardor anar a alguns dels llocs on els faigs, els roures o diversos arbusts muden de fulles. Recordo memorables excursions per la vall de Salenques, per l’Ariege, pel Couserans, pel Capcir, pel Montseny, per la zona entre el Ripollés i l’alta Garrotxa, pels volcans garrtoxins, pel Collsacabra…

Fa un parell d’anys vaig descobrir un petit bosc de grans faigos prop de Gresolet, entre el Santuari i el coll de la Balma o Bauma. L’espectacle era inenarrable. Una simfonia de colors amb el marc de l’enorme cara nord del Calderer i Pollegó superior, llavors enfarinada lleument. Estava sol, sense la més mínima presència humana, gaudint en silenci i en solitud d’aquell espectacle que no em semblava humà.

Enguany hi he tornat. Des de Baga he passat per Gisclareny, i he anat a Gresolet. Enguany no hi ha neu a la muntanya, les fulles estan encara als arbres i he trobat força gent.

Però he tornar a contemplar la baga de Gresolet, amb tots els colors grocs, taronges, marrons, vermells dels arbres, alguns barrejats amb el verd dels pins. La llum hi era esplèndida, d’una gran netedat, perfilant clarament els cims i les carenes. He passejat, he escoltat, he mirat. M’he omplert de la natura a la tardor.

El que més m’ha corprés ha estat un arbre aïllat. M’he quedat llargs minuts embadalit prop d’un faig petit, solitari, enmig d’un gran prat, prop del les Bassotes. L’arbre encara no havia perdut quasi cap fulla, però totes eren grogues. Mai m’havia fixat que poguessin existir tantes tonalitats del groc, del més clar al més obscur, en una gradació incomprensible als ulls humans. De sobte, un petit ramat d’isards m’ha distret. He continuat cap al Pedraforca, però des de fa dos dies no em trec del cap la meravella d’aquell arbre solitari groguenc.

La tardor, aquest trànsit que ens acosta per uns instants a la bellesa…

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.