Capvespre a Catllaras.

 Aquella tarda de diumenge tenia temps. Vaig decidir anar a gaudir del capvespre des del Roc de la Lluna. Amb cotxe vaig passar per Sant Julià de Cerdanyola i la collada Subirana. La vista frontal i en contrallum del Pedraforca era magnífica. En passar el coll i entrar en el bosc dels pins característics entres de cop en l’autèntic Catllaras. Al Santuari de Falgars no hi ha moviment. La pau és total. Els prats encara estan sotmesos als rigors hivernals. Per la pista fins el xalet trobo  encara una mica de neu, restes d’aquest hivern sever. Al Xalet no hi ha ningú. Per la drecera pujo cap al Roc de la Lluna. Una recent tallada de bosc ho ha deixat tot brut. El bosc està en silenci, però se senten alguns sorolls llunyans de vida. La piuladissa d’algun ocell, potser un picot mes lluny. Poc a poc em vaig deixant abrasar per la pau, el silenci, l’espai del bosc. En vint minuts arribo a la terrassa inferior del Roc de la Lluna. Pujo a la superior. La tarda és bonica. Des del Taga fins els Rasos de Pegura tot resta al meu abast. Assegut, en silenci i sense pressa, repasso i remiro cada muntanya. El Taga, amb els records de caluroses ascensions estiuenques i la duresa del torb hivernal. El descobriment de Sant Amand des de Saltor. La Cobil i els boscos de Campelles i els estimats prats de la Baell. Les grimpades de Mongrony, la monotonia de la carena de la Creueta, la pujada en bici al Puigllançada, l’hivern de la Tossa amb esquís, el naixement de la primavera als prats del Moixeró, els isards del Comabona, el bivac al Puig dels Terrers, els pessebres del Pedraforca. Lentament els records van retornant. Amics, noms, anys, experiències i vivències. Una part d’allò que ha construït la meva persona, una part de la meva vida de muntanya, la puc revisar des d’aquest mirador en un capvespre simple i màgic. El meu cap, envoltat per un silenci espès però alhora acollidor, reviu picossades del passat. Hi resto una bona estona. La llum poc a poc va minvant, però hi estic be i em costa marxar. Quan comença a fosquejar retorno en quatre gambades fins el xalet. Cada cop estimo més els boscos de Catllaras. Tenen unes sentors, una profunditat i una atracció que m’hi menen. Hi retornaré.

[@more@]

Tweet