La ceràmica de l’Esplà

A l’extrem NW del massís del
Boumort hi ha les roques on s’alça la capella de la Mare de Déu de l’Esplà,
proper al despoblat de Solduga, sobre un espadat cap als 1.500 metres, penjat
sobre la Noguera
Pallaresa.
Durant la guerra civil va ser un punt calent de
l’anomentat Front del Pallars, i encara hi resten algunes rases, refugis de
protecció i nius d’armament però tot va quedar arrasat.

[@more@]

El lloc té unes vistes
sensacionals. Cau sobre Gerri de la
Sal
i el municipi del Baixpallars, però es pot contemplar des
del Montsec fins el Turbó, Cotiella, Montsent de Pallars entre moltes altres
muntanyes i valls. Cal parar atenció una bona estona per entretenir-se a
identificar a tot el que s’hi veu.

Ara hi ha algunes taules de
picnic, un refugi lliure, una fita geodèsica i una petita ermita, de nova planta.
Tot està endreçat i ben agençat. S’hi nota que algunes mans amoroses se’n
cuiden i ho mantenen tot net i polit. Resto una estona admirant una preciosa
ceràmica que hi ha al refugi lliure. Sembla una Mare de Déu, feta amb gust i
intenció. És moderna, elegant i lluïda. Qui l’ha feta? Per què s’ha col·locat
aquí? Que vol recordar o commemorar?

En qualsevol cas us recomano
treure-hi un dia el nas. No us en penedireu.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La ceràmica de l’Esplà

  1. joanet diu:

    Quina casualitat! hi vaig estar aquest cap de setmana, diumenge, exactament, és a dir, ahir. Vam estar re-visitant les trinxeres que s’amaguen cap a la part de la vessant de Tremp, i vam anar a dinar al refugi de Cuberes, cuidat i maco on els hi hagi. A més, sé que fa de mal dir-ho, però als voltants s’hi fan una quantitat de fredolics increïble, i vam collir-ne uns quants quilos…

    Realment recomanable, sí senyor!

Els comentaris estan tancats.