Més sobre isards

Fa
poc parlava aquí de la dramàtica epidèmia d’isards del
Pirineu. A l’espera de fer les valoracions d’aquest estiu i poder
confirmar els pitjors temors o obrir una porta a l’esperança,
porto a col·lació un dubte que em vaig plantejar a
l’escriure aquell post. Com dimonis es conten els isards a la
muntanya? Un animal tan independent, fugitiu i escampat, com es
pot comptabilitzar?

[@more@]

En
trec la resposta d’un llarg article sobre l’isard publicat al
Portarró, revista del PNAESM. Allí s’explica
el sistema que se segueix per fer els censos.

Al
juny i juliol la gran majoria de femelles i els seus cabrits o
cabirols van plegats en grups. El dia fixat tot el personal del Parc
es mobilitza i de manera simultània recorren tots les valls i
racons i amb l’ajuda dels prismàtics es compten tots els
isards que es poden veure. S’intenta anotar el nombre total
d’isards, el sexe, el percentatge de cries i joves i la seva
localització sobre un mapa. Amb aquestes dades s’obté
la productivitat i densitat de població que serveix per
indicar la tendència demogràfica. Ç

Cada
2 o 3 anys es realitza un segon cens a la tardor amb l’objectiu de
detectar el major nombre possible de mascles (més visibles i
actius en aquestes dates per ser temps de zel) per tal d’esbrinar
la proporció de sexes. Aquest és el sistema emprat al
PNAESM. Evidentment no es conten tots els isards i mai es pot obtenir
una xifra exacte, però el fet de fer servir cada any la
mateixa metodologia, fer-ho les mateixes dates i amb el mateix
personal i criteri permet obtenir amb una important aproximació
la tendència demogràfica de l’espècie en un
territori, ja que l’error de mostreig sempre serà
estadísticament el mateix.

Bé,
així és com ho fan al PN. Suposo que en altres llocs
deuen seguir un sistema similar. Les xifres són interessants.
Destaca el pic de 11.68 isards per 100 ha de l’any 2001, promig que
ha minvat a 6,5 l’any 2005.

De
la lectura en trec dues informacions més. La primera és
important. Pel moment no es pot afirmar ni descartar que la
gravíssima epidèmia de pestivirus hagi arribat al PN.
En els dos darrers anys hi ha hagut una davallada de la població,
però no s’han trobat restes de l’epidèmia. S’està
fent un seguiment acurat a l’espera de constatar l’evolució
del 2006. Hi ha neguit i expectació per veure si la malaltia
hi arribarà o no (aquest estiu s’espera poder comprovar-ho) i
també esperança en que la població sana del parc
es pugui exportar de manera natural a altres zones abandonades per la
mortaldat. També, simplement com a curiositat, el text diu que
al llarg de tota la serralada pirinenca s’han comptabilitzat fins a
43 paraules diferents per anomenar a la Rupicapra Pirenaica:
sarri, isart, chizardo, bouc, craba, segall, cornu, ercot, pitou…



Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Més sobre isards

  1. joan diu:

    Si, el més important no és saber quants n’hi ha exactament, sinó tenir-ne una aproximació i veure si augmenten o disminueixen.

    Aquesta primavera tots els que he vist per la zona del Pedraforca o el Cadí estaven fotuts o ho semblaven, però aquesta setmana n’he vist al Rasos de Peguera que tenien molt bon aspecte. Sembla que es tracta d’un nucli aillat i, de moment, respectat per la malaltia.

Els comentaris estan tancats.