Dramàtica epidèmia d’isards

Qui més qui
menys suposo que tindrà noticia de la gravíssima epidèmia que està afectant als
isards pirinencs.

Sembla que
tot va començar cap el 2001, quan es va trobar un isard a la Reserva Nacional de Caça de
l’Alt Pallars-Arans amb uns símptomes que no coincidien amb cap dels coneguts
d’aquesta espècies. En els mesos següents es capturaren fins a 7 isards amb els
mateixos símptomes i el Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la Universitat Autònoma
de Barcelona començà a estudiar els primers animals malalts. Es pensà en una
possible intoxicació, però acurades anàlisis descarten qualsevol enverinament.
El brot sembla aturar-se a l’estiu, però a començaments del 2002 es reprodueix el
mateix episodi de mortaldat, però amb més gravetat i extensió. Continuen les
recerques i finalment es detecta un virus del gènere de Pestivirus com el
causant de la malura. Es confirmen els pitjors temors, ja que els Pestivirus
són uns virus molt complexos, d’enorme mutabilitat, facilitat de propagació
i dificilíssim tractament i erradicacio,
per no dir impossible. Comparant els censos del 2000 i 2002 es constata un
descens del 30 % a tot el Pallars-Aran.

[@more@]

Durant el
2003 i 2004 no es reprodueix enlloc la malaltia i es pensa que es pot donar per
superada, però a finals de desembre de 2004 apareix el primer isard amb una
malaltia respiratòria i durant el febrer i març es produeix una mortaldat
massiva d’isards per la mateixa malaltia respiratòria. Posteriors estudis
confirmen la presència del pestivirus en els animals morts, el que posa de
manifest l’existència d’un nou brot de la malaltia. El juny de 2005 es detecta
el primer isard malalt al Cadí i durant l’estiu la mortaldat es molt alta. Es
calcula que a l’Alt Urgell la mortaldat ha arribat al 86 %, al Cadí el 34 % i
al Pirineu francès entre el 30 i el 75 %.Es decideix la suspensió absoluta de
tots els permisos de caça.

En els
darrers mesos del 2005 i aquest començament del 2006 la situació ha esdevingut
catastròfica, trobant-se molt isards morts i malalts. S’espera a la primavera
per refer els censos, però és tem una mortaldat d’entre el 50 % al 90 % segons
les zones.

Des del
Servei d’Ecopatologia continuen investigant la malaltia, però es tenen poques
esperances, ja que és molt difícil controlar malalties víriques en animals
salvatges en poblacions tan grans i en el medi de muntanya. Es desconeix
l’evolució i comportament futur del virus, però el problema ben aviat pot
deixar de ser simplement sanitari, sinó de pura supervivència de l’especia, degut
al declivi catastròfic que s’està produint.

Esperem i
desitgem que els isards puguin desenvolupar anticossos per superar aquest
virus. Es una especia forta i que ja ha superat altres epidèmies greus. Sense
isards la muntanya estaria molt més buida i nosaltres mes sols. Qui no s’ha
bocabadat amb els salts, jocs i curses dels isards a qualsevol vall, feixa o
muntanya pirinenca? Seria molt trist quedar-nos sense isards a les muntanyes,
una companyia sempre elegant i juganera. Les noticies són pessimistes, les
esperances minven, però volem creure que l’isard podrà recuperar-se.

Diumenge
passat em vaig topar un cabirol jove menjant a un prat prop de Gisclareny.
Anava sol, semblava ple de vida i el vaig contemplar uns minuts, pensant que
potser serà un dels darrers que pugui veure. Vaig restar entristit tot el dia.



Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Dramàtica epidèmia d’isards

  1. AlImbUrg diu:

    Jo els últims que he vist va ser baixant del Pedraforca precisament, però la veritat és que no en tenia ni idea…i se sap si aquesta malaltia pot passar a altres espècies properes? El pitjor de tot és que segur que bona part de la culpa és nostra per eliminar tots els seus depredadors naturals…

  2. joanet diu:

    Jo fa dies que n’estic al corrent, i m’ho miro preocupadíssim. L’estiu passat, al Pallars, era fins i tot difícil trobar isards on sempre havia estat fàcil veure’n, i arribar a fer només una fotografia maca va esdevenir una gesta impossible. Em preocupa enormement la supervivència de l’espècie, més encara quan se sabia del cert que la població havia augmentat força en els darrers anys. I el pitjor de tot és que si hem de repoblar amb els isards que ara hi ha a les reserves en captivitat, trigarem segles a tornar a tenir la població que hi havia fa 4 o 5 anys…

Els comentaris estan tancats.